Aquests dies, Patrick Kluivert em venia al cap de manera recurrent. Quan va arribar al Barça, l'any 98, el sorprenia que un club tan gran només lluís una Champions. En sis anys a la casa, va guanyar una lliga i prou. Com Van Bronckhorst, el lateral que va arribar cedit de l'Arsenal i en les primeres declaracions confessava que pretenia recobrar la forma aquí per tornar a Londres, com si això fos un tercera africà. Recordar situacions que al seu moment dolien, ara generen somriures irònics de justificada i feliç autocomplaença. Qui els havia de dir, a ells i a nosaltres, on érem i on som després d'aquests meravellosos anys d'hegemonia, només interrompuda per errades puntuals. Avui, només faltaria, toca gaudir de la cinquena Champions i del fet de ser els primers a revalidar el triplet. Ha estat una victòria justa. Patida, com correspon a una final, però si haguessin afinat la punteria, s'hauria acabat molt abans del tancament de Neymar. Malgrat que avui recomanem el carpe diem a fons, és inevitable mirar endavant. Ja en són cinc i arribem a una nova fase, la de compensar palmarès i superar errades pròpies i arbitrarietats alienes. La gran notícia: s'està equilibrant la balança històrica i el Barça ocupa finalment el lloc que li pertoca, negat gairebé durant mig segle per raons prou diverses i conegudes. El Barça ja ha guanyat quatre de les últimes deu Champions, ha revertit un balanç negatiu i el situa ara en un 5-3 favorable en el còmput global de finals. A sobre, mereix el reconeixement mundial pel seu bell estil de joc, per la seva significació simbòlica, que també desperta milions de complicitats arreu.

D'aquí a quatre dies tocarà mirar a l'horitzó per continuar el camí amb argumentada ambició. I quan es té el millor jugador de la història en plenitud, encara amb els 28 anys per fer, convé posar-li a disposició les condicions necessàries per obtenir, almenys, dues o tres Champions més guiats pel seu lideratge d'ara fins que plegui. Una meravellosa generació comença a cedir el relleu, l'equip ha evolucionat, els temps van canviant i Messi continua. Per tant, si encara ens queden dos dits de seny, fem-lo feliç, cuidem-lo i inflem el pit orgullosos de tenir-lo entre nosaltres. D'aquí a un segle, encara serem també coneguts perquè Messi jugava amb el Barça, evidència indissociable d'una grandesa i un reconeixement que tant ha costat obtenir. En les hores prèvies, els culers es dividien entre els confiats pel potencial de l'equip i els reticents, que advertien massa eufòria en l'ambient, encara temorosos dels vells fantasmes emocionals ja superats. No advertien que no hauria estat cap drama perdre a Berlín, que el Barça es podia permetre fallar contra la Juve, que també juga, perquè ja arribava amb la temporada feta. On s'és vist en el repàs històric: el Barça permetent-se la possibilitat de sortir derrotat d'una final sense esperar un daltabaix ni una hecatombe. Ni final de cicle ni punyetes. Gaudim d'aquesta era a fons, paladegem-la sense adormir-nos sobre els llorers de la glòria: això encara pot continuar força temps si es regula la bona gestió directiva del model. Mentre tinguem Messi, rai. Un 3-1 que ningú pot discutir. Mereixien la confiança dipositada. El club ha enterrat vells fatalismes, certs tics. Felicitem-nos tant per això com pel triplet.