Fa uns mesos, Bar­to­meu, com a suc­ces­sor de Rosell, sem­blava que ho tenia ben negre, meres­cu­da­ment negre. L'espan­tada del pre­si­dent més votat i alhora més fallit de la història del Barça és de les que fan història. Fa un temps, Agustí Bene­dito, bon bar­ce­lo­nista i patri­ota de pedra picada, sem­blava un can­di­dat amb pos­si­bi­li­tats reals de gua­nyar. I Laporta, una glo­ri­osa estampa del pas­sat, llas­tat per un procés judi­cial de dub­tosa reso­lució. El bon Déu va fer que en Jan quedés exo­ne­rat i que el Barça con­querís un tri­plet que a final del 2014 era només un somni de bufanúvols. Jan, sense ni haver for­ma­lit­zat la seva can­di­da­tura, era vir­tual gua­nya­dor en totes les apos­tes fa qua­tre dies. Ara, tot sem­bla més com­plex, molt més com­plex.

El temps ha posat les coses al seu lloc i ara, afor­tu­na­da­ment, tor­nem a assa­bo­rir la mel del tri­omf. Millor impos­si­ble. I tot seguit cele­bra­rem unes elec­ci­ons, pre­si­den­ci­als, en pau social del bar­ce­lo­nisme i glòria espor­tiva després d'haver tocat lite­ral­ment el cel amb les mans.

I ens pensàvem que ho havíem vis­cut tot i que mai tor­naríem a viure tan­tes ges­tes espor­ti­ves. Doncs ve-t'ho aquí! Més que igua­lar gai­rebé hem superat el millor regis­tre de la història després de gua­nyar una Cham­pi­ons de manera incon­tes­ta­ble i pas­sant-nos per la pedra els cam­pi­ons de les millors lli­gues euro­pees.

I aquell home que fa només uns mesos hau­ria patit per no fer el ridícul en les elec­ci­ons, avui emer­geix com un can­di­dat que ho té tot a favor per gua­nyar. De fet, ho té mig gua­nyat si, a més, ha de com­pe­tir simultània­ment con­tra Bene­dito i Laporta en unes elec­ci­ons estric­ta­ment pre­si­den­ci­a­lis­tes. Aquí no esco­llim cap cor­po­ració que a con­ti­nu­ació esco­llirà el pre­si­dent. Aquí esco­llim direc­ta­ment el pre­si­dent, sense medi­a­dors i gua­nya –i ho gua­nya tot– qui obté més vots, encara que junts els opo­nents en sumin molts més. És el que té la democràcia pre­si­den­ci­a­lista. Tant xer­rar de llista única per al 27-S, tanta con­trovèrsia, tan mal ambi­ent per un arte­facte que ha fet molt més mal que bé i resulta que allí on sí que té sen­tit ningú en parla. Ja és ben curiós.

Qui dubta avui que les pre­si­den­ci­als del Barça se li han posat de cara a l'hereu de San­dro Rosell? Qui dubta avui que Luis Enri­que s'ha gua­nyat el dret a seguir? Qui té cap dubte ara sobre Alves? Qui no som­riu i ret incon­di­ci­o­nal home­natge a Xavi? Qui no aplau­deix amb les ore­lles?

Si per mi fos, si estigués a les meves mans, demà mateix seria pre­si­dent Bene­dito, que és un paio collo­nut. Si per mi fos, Laporta, una força de la natura, hau­ria estat vint anys al cap­da­vant de la pre­sidència del Barça. A tots dos els tinc en franca sim­pa­tia. La pre­gunta és, per sepa­rat faran més vots que junts, pro­ba­ble­ment. Si allò que anéssim a esco­llir fos el Par­la­ment culer, ja ho tindríem ben apa­mat. Però resulta que els vots del segon i el ter­cer en aquesta cursa pre­si­den­ci­a­lista no comp­ten per res de res. I la cursa se li ha posat molt però que molt bé a Bar­to­meu. Les cre­den­ci­als amb què es pre­senta a les elec­ci­ons són, espor­ti­va­ment, immi­llo­ra­bles.

I ara, què? Tenim un pro­blema, sem­pre ha estat difícil llui­tar con­tra els ele­ments.