Les raons equivocades
Fa només una setmana que vam assistir a un duel al cim del futbol universal tan angoixant per als implicats com magnífic, que va resumir i sublimar en tres gols el que és aquest Barça. Renovat i identificable, versàtil i intens. Un Barça que continua sent capaç d'atrevir-se amb el ballet que el va fer famós i improvisar elaborades coreografies cartesianament líriques al ritme gràcil i assassí d'Iniesta. Això va ser l'1 a 0, una antològica jam session de passades i aparicions imprevistes i harmòniques despatxada en uns segons ja eterns. I un Barça que ara, a més, quan el colla un rival atrevit, pur coratge, com va ser la inferior i admirable Juventus d'Allegri, és capaç de replicar amb llambregades letals. Això va ser el 2 a 1, una càrrega de la brigada lleugera que és Messi, principi de tot i de totes les jugades de gol al cel de Berlín, i la rematada sanguinària de Suárez. I també el tercer, el de l'afamat Neymar d'entusiasme festiu i innegociable.
Dic que fa només una setmana, d'aquest deliri per a gurmets, perquè sembla que faci molt més, i ja estem com sempre. Perquè Xavi, l'home que ha fet que la ruleta sempre sigui aposta segura, ja ha marxat a Qatar, recordant-nos que quan es treu l'uniforme blaugrana de superheroi és humà, i que als futbolistes els hem d'honorar pel que fan al camp, i que aquells són els seus límits i han de ser els de la nostra adoració. I perquè ja ha començat la fira de les vanitats de la campanya electoral a can Barça, i perquè hem tornat a parlar de judicis, i maniobres i brutícies diverses. I, és clar, hem tornat a recordar que el Barça, un any més, no té més bigues que l'equip, Atles, i que hi ha la FIFA amb les vergonyes a l'aire. Fa només una setmana i ja tornen a triomfar, com és norma, el safareig i la merda que envolten el joc. Cal insistir, i insisteixo, que l'únic valuós de tot aquest descomunal circ és el que passa sobre el verd des que la pilota comença a rodar fins que s'atura. I que la resta és majoritàriament menyspreable. Però també que això passa sovint. Un no va al museu pensant en les barbaritats que van perpetrar els mecenes dels grans mestres de la pintura, ni en el saqueig del Partenó; ni a un concert pensant com quedarà l'habitació de l'hotel dels músics, ni al cine pensant com tractava Hitchcock les actrius o en la facturació de la productora i els vicis de Hollywood, a menys que un sigui un d'aquells que només disfruten amb Ken Loach, pobrets, perquè no van al cine, sinó a fer la revolució. Per això, per posar un exemple, encara que allò de Piqué sobre el reggaetoner favorit de CR7 en la festa del triplet no hagués estat conyeta inofensiva inflada després com un fetge d'ànec pels pertorbats de torn, sinó barbaritat amb totes les lletres, l'esbronc que li va caure l'altre dia en un partit de la roja continuaria sent cosa de gent que va al futbol per les raons equivocades. Si fa no fa, com aquells que van al Camp Nou, pedrera on aquest Barça de l'infinit Messi esculpeix obres mestres, i només se'ls sent cridar independència.