El panorama electoral a can Barça donaria per escriure un volum d'enciclopèdia diari. Avui mateix, n'hi ha per desenvolupar uns quants articles, tot i que preferim centrar-nos en un sol home, ara atrapat en un atzucac apassionant. Laporta es presenta després de dubtes i moviments estratègics que només ell coneix. És notori que el triplet ha capgirat el panorama. Al Barça, mai de la vida s'ha canviat de directiva quan l'equip ha rutllat; i la memòria de l'aficionat, mostres contínues en tenim, és curta com la d'un peix de colors. Així d'evident. Aquelles enquestes que parlaven de retorn triomfal en temps de sotsobra, de plets i d'afers, ara asseguren que Bartomeu té la paella pel mànec i és l'indiscutible favorit. Pregunta retòrica: algú amb la personalitat de Laporta, home d'extrems, es presentarà sabent que pot perdre i sortir d'escena amb la cua entre les cames? La seva autoestima no ho suportaria. Ens agradaria saber si l'expresident té energia i il·lusió de sobres per suportar la guerra bruta que li redoblaran –perquè mai han deixat de fer-n'hi– des dels mitjans de comunicació afins al poder establert, més convençuts encara que, amb un Bartomeu legitimat aviat per les urnes, ja no tenen res a témer i podran inflar el pit, sentint-se un altre cop amos del club. L'escassa oposició, que l'entorn havia deixat alegrement a les mans d'un grapat de guerrillers periodístics, és ara mateix un exèrcit en desbandada. Imaginem que Laporta perd amb un bon gruix de vots, un percentatge que superi, per exemple, el 35% dels votants. Però perd. Tornem –disculpeu– a les qüestions sense resposta: es quedarà al peu del canó? Continuarà per exercir l'inèdit càrrec, fins avui, de constant cap de l'oposició? O preferirà abandonar en veure la majoria absoluta aliena? Si ho fes, o ho fan tots els avui precandidats, després d'una –imaginem– aclaparadora victòria del successor de Rosell, queda clar que la junta disposaria de carta blanca per fer i desfer a voluntat en anys decisius, determinants per al futur de l'entitat, enmig d'un món cada cop més privatitzat, en els quals els equips de màxim nivell cauen en mans de capriciosos milionaris o de països rics on no hi ha un pam de net. Pel mig, la remodelació aprovada i el cost de 650 milions com a espasa de Dàmocles sobre el futur de l'entitat.

El triplet ha arronsat un munt de voluntats que han passat del desig d'una alternativa a la llotja a la resignació fatalista que ja no hi haurà res a fer si els èxits esportius deixen sis anys el club en les mans actuals. Avui, ara mateix a Barcelona, alguns moviments subterranis són espectaculars, com extrets de les lluites polítiques habituals en sèries tipus House of cards, amb guions que giren en els extrems de l'ambició humana. Amb gran respecte i sense jutjar la vàlua d'altres precandidats, aquí ningú parla de programes, sinó de triplets i d'una lluita reduïda a dos, entre Laporta i Bartomeu, dominada per les variants exposades. Al final, resultarà que l'equip ha donat un xec en blanc als directius que vivien aguantant-se d'un pèl abans del partit d'Anoeta. Laporta serà capaç, tal com és, de galvanitzar aquells que no volen lliurar el Barça als mateixos gestors? Retòrica pura i dubte fascinant. I que consti que tothom està entusiasmat amb el triplet. Però ja és aigua passada.