A l'espera que coneguem amb certesa el dia que Joan Laporta apareixerà en escena, sembla que aquesta partida la jugaran sis participants, amb forces diferents, però amb possibilitats tots ells.

Possibilitats figurades, fins que les paperetes signades que s'hauran de lliurar el 4 de juliol, amb les quals els aspirants arribaran a l'equador de la campanya, revelin una altra cosa, una veritat momentània, a manca del gran examen, el dissabte dia 18, jornada que per a alguns recordarà el dia de l'inici de la Guerra Civil, quan el més fàcil hauria estat triar, com sempre, un diumenge per a la votació, el 19 de juliol.

En època electoral s'estila molt això de ser més llest que ningú, i no només aventurar el guanyador, sinó escriure la història abans que aquesta es posi en marxa. Només per aquest posat, a un ja li ve de gust que s'escrigui amb un altre color, amb un altre guanyador, qui sigui, excepte el que ens volen imposar.

Això no és el 2010, en què la força mediàtica va ser tan aclaparadora que hi havia gent que només coneixia un candidat, i hi havia qui pensava que no hi hauria eleccions perquè acabaria sortint per aclamació. No, aquest 2015, malgrat el triplet i personatges com ara Ramon Adell (sí, qui ha assignat el 18 de juliol com a data de les eleccions), ho té tot per experimentar com coses que es donaven per fetes, acabaran regirades.

És clar, tot serà que a Josep Maria Bartomeu, encara imputat, li aparegui una enquesta que li atorgui, mitjançant aquesta força desbordada dels mitjans afins, un avantatge insuperable i decideixi que no només no hi ha partit, sinó que ell s'esborra de qualsevol debat democràtic, com va passar en certa forma el 2010, en què Rosell, amb una intenció de vot superior al 60% en els sondejos, va passar olímpicament de l'exposició pública i d'explicar el que tenia entre les mans.

Si no es dóna aquest escenari, déu no ho vulgui, en el context electoral serà on es veurà la veritable talla de Bartomeu, a qui se l'ha definit com una persona ponderada i que gràcies al seu to baix el club ha entrat en un moment de glòria, quan en realitat la seva posada en escena servirà perquè molts descobreixin per què el Barça ha tingut en els darrers anys gravíssims problemes socials. I no és cap exageració: després d'haver-lo escoltat en el dia de la seva presentació com a precandidat, Toni Freixa va posar el dit a la nafra quan va desvelar, per si algú no se n'havia adonat, que la junta ja dimissionària no havia estat a l'altura.

Bartomeu ha tocat sostre, amb l'intent d'acaparar totes les bondats que generi el triplet, encara que la seva no és, ni de bon tros, una relació ferma amb el projecte i entrenador, com sí que es va produir quan es va fusionar en l'anterior triplet el president de llavors i el cos tècnic que el va guanyar.

Totes les opcions són vàlides. Alguns ara s'ho miren des de dalt de tot, però tots sabem que a un mes de votar-se el nou president, si ara comencen sis, i potser n'arriben quatre a la darrera setmana, tot és possible en les travesses i apostes que s'obriran. El que és segur és que jo no compraria cap aposta guanyadora que ara mateix es vulgui presentar, perquè el camí és llarg i minat.