Fa escassos dies que ha començat la campanya i hem sentit un munt de propostes interessants, idees que, en cas de ser aplicades pel nou president, millorarien de manera notòria el model d'èxit ja tancat. Naturalment, aquesta mostra positiva del tarannà obert i democràtic d'un club que aixopluga diverses sensibilitats en debat constant contrasta amb un parell de notòries relliscades que només mereixen ser citades de passada. La primera, que surti Lluís Bassat dient que deixin camí lliure a Bartomeu és una astracanada de pèssim gust, impròpia del professional i del demòcrata. I la segona, constatar, per desgràcia, que la comissió gestora, amb Adell i Faus al capdavant, fa un paper d'estrassa en escombrar de manera tan arbitrària a favor de la directiva sortint, la que s'arroga sense embuts el protagonisme absolut del triplet i del trident, tapant així la quantitat de barrabassades comeses. Com deia Majó, el club ha de recuperar el prestigi que el primer equip ha donat al Barça. Rodona definició. Encertat és que Freixa reivindiqui el retorn d'un personatge bàsic en l'evolució de l'estil, un savi honest del futbol formatiu com Laureano Ruiz. No em parleu d'edat, sinó d'experiència, talent i vàlua, acreditats en el seu cas.

Boníssima la idea del vot electrònic, també de Majó, per activar la democràcia activa dels socis, fer-los partícips de les grans decisions i evitar així tupinades, clientelisme i vots captius que arrosseguem de fa massa. Que mani el Barça sobre Nike i no a l'inrevés, com dicta el draconià contracte signat. Que marxi Qatar de la samarreta per indigne en un club enfortit i supervivent sota 42 anys de miserables dictadures, entestades a fer-lo desaparèixer. Fantàstica la idea de crear una escola d'entrenadors, una Masia de tècnics, sobre la qual hem escrit alguns cops. Obligada la necessitat de retirar el Barça dels jutjats, començant per l'acció de responsabilitat encara pendent i amb la clara voluntat de situar els interessos de club sempre davant de les ambicions i tripijocs personals. Tothom està fart de les guerres internes per divergències de criteri i tírries de caire fratricida, esperonades per alguns mitjans. Al Barça s'hi ha d'anar a servir i servir-lo com cal, que prou dóna als seus representants sense necessitat de vulnerar principis i valors, sense que ningú s'arrogui un sentit patrimonial sobre ell, dividint els ismes entre bons i dolents. Posem fi a la llufa d'una vegada: el Barça és un parlament popular on cap tothom, tot aquell disposat a respectar les senyes d'identitat bàsiques, creades a empentes i rodolons per besavis, avis i pares que no les mamaven tan dolces com en els últims temps.

Hi ha infinitat de matisos, incomptables maneres d'avançar. Res seria millor que aplicar-les a partir del 19 de juliol en benefici del club, lliurades en benefici comú al vencedor pels candidats que no hagin assolit l'èxit de la presidència. De moment, desitjant ingènuament que no brolli la guerra bruta, demanaríem aquest regal altruista als sis precandidats: deixin les millors idees i novetats del seu programa al servei d'un guanyador que sàpiga treballar en benefici exclusiu d'aquest fenomen únic i estimat. Així anirem bé. I que cadascú voti en consciència madura, informada, sense deixar-se manipular pel poder que es vol perpetuar a costelles de tots.