Penseu en un esportista o entrenador que visqui a Catalunya des de fa cinc, deu, quinze anys i que no parli ni un borrall de català. Desenvolupa tota la seva vida professional sense cap entrebanc i —si prové d'algun país no castellanoparlant— aprèn ràpidament el castellà i el fa servir per parlar en els entrenaments, amb els companys i amb la premsa.

Quants noms us han vingut al cap? Crec que podríem omplir totes les pàgines de l'edició d'avui de L'Esportiu. És un fet tan habitual que ni tan sols ens crida l'atenció. Ans al contrari, quan algun esportista fa l'esforç d'aprendre i parlar la nostra llengua el convertim instantàniament en heroi nacional i mite esportiu etern. Molts ens diran que som uns exagerats, que no cal ser tan extremista, que és difícil per a un estranger aprendre el català i alhora concentrar-se en el seu rendiment esportiu. Hi estic d'acord. A Catalunya no fa falta saber el català per viure-hi o treballar-hi. L'entorn no fa cap pressió per impulsar l'aprenentatge, com sí que passa en els països normals. Per això hi ha entrenadors que parlen italià després d'haver-hi treballat només un any.

Ara bé, si resulta difícil a Catalunya, us imagineu com deu ser a la Catalunya Nord, on el català resta relegat a l'àmbit familiar i ha perdut tot el prestigi social i la presència pública? Quines probabilitats hi ha que un esportista professional aprengui català a Perpinyà? Doncs potser més que no pas a Barcelona. Per iniciativa del mític Farid Sid, molts jugadors de la USAP feien classes de català després dels entrenaments. Jo vaig assistir a alguna de les sessions i vaig torbar un interès notable per aprendre la llengua i la cultura del lloc d'acollida. Aquesta setmana hem tingut un altre exemple extraordinari. Louis Anderson és un jugador de rugbi XIII dels Dragons Catalans. És de Nova Zelanda. Fa només quatre anys que viu a Perpinyà, quan els Dragons els van fitxar dels Warrington Wolves. En una entrevista amb la cadena France Bleu, explicava que va fer l'esforç d'aprendre català i francès. “Visc a Catalunya i és important impregnar-me de la seva cultura”, explicava. Per confirmar que no eren les típiques declaracions de cara a la galeria apreses per quedar bé, del tipus “Visca Catalunya” i “Sou collonuts”, Anderson va cantar en un català envejable la primera estrofa sencera de l'himne nacional, Els segadors, que també és la cançó oficial dels Dragons. Ho trobareu a internet. No és un cas aïllat en el rugbi nord-català, i no és només perquè Anderson és un autèntic crac, sinó perquè hi ha una política de club per posar en valor la identitat catalana.

Ens hauria de caure la cara de vergonya. No pas als esportistes que no fan cap esforç per aprendre el català, sinó a nosaltres, als catalans del sud, i als clubs del Principat, que mai no han passat de les declaracions i els gestos buits. Mai hi ha hagut una política clara i efectiva en aquest sentit.