Sent el Barça un exemple de moltes coses de les quals els barcelonistes se senten cofois, no sempre el club català projecta un model en què emmirallar-se. El Barça sovint s'ha presentat com un referent i com un club en què regna la democràcia, i ple demòcrates, però els seus actes prou que ho posen en dubte. Més enllà de com es gestiona la democràcia internament, en un club manifestament presidencialista i amb una assemblea de compromissaris –que ha esdevingut una reunió en què, excepte les directives de torn si voten favorablement el que plantegen, ningú no surt satisfet d'aquest model– les eleccions a la presidència no acaben de ser un fet manifestament celebrat per tothom.

La cita de les eleccions, per la percepció que s'ensuma en l'ambient, descol·loca força en una entitat que diu que se sent joiosa del fet de poder escollir els seus representants, però en canvi sembla que a molts dels seus els molesta una campanya electoral.

Tenim tres fets realment sorprenents que no fan altra cosa que fer sospitar que una part important del barcelonisme va força coixa de democràcia, si no la considera un element pertorbador de l'statu quo. El primer d'aquests fets ha estat el comportament de la directiva dimitida i el de la junta gestora, ja que la primera no va fer possible que la votació fos en dia de partit, mentre que la segona, va establir el 18 de juliol, un dissabte, com el dia de la votació. Argumenten i confonen el personal dient que unes eleccions pertorben la marxa de l'equip. Aquesta declaració no pot estar més faltada d'esperit democràtic, perquè en el cas que aquesta junta hagués esgotat el mandat el 2016, molt probablement la campanya, sobretot seguint les recomanacions dels estatuts, s'hauria barrejat amb la competició sense cap problema.

El cas de la junta gestora mereix un capítol a part. El seu president, Ramon Adell, va establir el 18 de juliol com a dia de la votació i va proclamar que havia encarregat a la direcció general que fes l'impossible perquè la gent de comarques es pogués acostar a votar. Només li va faltar dir que les parades dels autocars estarien davant les portes de les penyes.

El segon fet ha estat la sorpresa que un excandidat de cartró com va ser Lluís Bassat, poc menys que ha animat els aspirants a retirar-se de la cursa perquè el que cal és aplanar el camí cap a la presidència a Bartomeu. Entenc que en una entitat privada governada per les accions, aquest pensament s'imposi, però, senyor Bassat, les votacions a can Barça són democràcia.

I el tercer fet és el paper d'un sector periodístic, que no deixa de sorprendre'm, perquè quan es tracta d'omplir pàgines en blaugrana parlant del fet diferencial del club respecte de la resta del món, fins i tot comparant-lo amb el model de les SAD, sembla que s'hi juguin el compte d'explotació quan s'acosten unes eleccions, ja que fins i tot envien el seu exèrcit, no només a escombrar cap a un aspirant, cosa que es podria acceptar, sinó que també es deixa sentir una aroma molt semblant a l'exposat obertament per Bassat: que quan les coses van bé, les eleccions gairebé destorben.