Quan diem que algú ha trepitjat merda ens referim generalment a la seva mala sort, que no hi ha manera que li surti res bé i que, quan és així, la tranquil·litat li dura ben poc. No sé si històricament ha estat sempre així, però l'Espanyol seria un club que es podria situar en aquesta categoria. No hi ha maneres de lligar en el temps i en l'espai dues propostes, accions o projectes que tinguin continuïtat de futur. Sigui per casualitat o perquè un dels periquitos il·lustres és del ram, en Ferran Martorell, les campanyes publicitàries de l'Espanyol normalment sempre han estat ben plantejades i han tingut ressò i resultats. Aquella de fa uns quants anys del periquito fent malabarismes amb la pilota va ser sensacional. És clar que sempre hi ha qui diu que la publicitat és enganyosa i que mai aquelles filigranes publicitàries es podrien veure a l'estadi de l'Espanyol. Què hi farem! Ara s'ha posat en marxa una altra campanya per tornar a animar el soci i la parròquia en general. Es tracta d'una campanya descarada, amb el lema “Treu la llengua!” No és que sigui gaire original, perquè la llengua a l'estil dels Stones ja està molt vista, però ha cridat l'atenció i no passa desapercebuda. Però, com dèiem unes ratlles més amunt, és complicat lligar-ne dues de seguides de positives. Els detalls del sumari del cas Osasuna, que involucren dos jugadors de l'Espanyol per haver acordat un empat a canvi de diners, no ajuda que la campanya publicitària faci el seu curs. Tot i que, si mirem una mica més enllà, aquest cas que afecta l'Espanyol, comparat amb les martingales de la FIFA i companyia, és un joc de nens. No es tracta de justificar res, però tothom del món del futbol sap que aquestes pràctiques són ancestrals i habituals a final de temporada, en què tothom s'hi juga, i mai millor dit, els quartos. Els farem un llengot, com quan érem petits i ens enganxaven fent una malifeta.