Entretenir-se a debatre sobre l'any en blanc en contraposició amb el curs perfecte del Madrid, a comparar Xavi Pascual i Pablo Laso, a teoritzar sobre un canvi de cicle, és cosa del madridisme i des de l'òptica blaugrana, una pèrdua de temps absoluta. Primer, perquè la sèrie històrica del Barça amb Xavi Pascual no es desfigurarà per aquesta temporada en blanc (17 títols de 37 possibles), en segon lloc perquè la solidesa d'un equip no només es mesura amb la variable dels títols (per guanyar les finals s'han de jugar) i en tercer i últim lloc perquè és una evidència que el Madrid ha estat globalment superior no ja aquesta temporada, sinó també l'anterior, i que només un cúmul de caràcter, ofici, recursos tàctics i frescor de cap va permetre que el Barça guanyés la lliga 2013/14.

I, per ser conseqüent amb mi mateix, no m'hi entretinc més. El que toca ara és posar-ho tot a revisió. I tot és tot. Potser per arribar a la conclusió –per convicció o per falta d'alternatives– que no es toca res o ben poca cosa –que no serà el cas–, però cal una revisió en profunditat, a tots els nivells, de l'estructura de la plantilla i de la presa de decisions en la seva confecció. Amb la ment oberta, i sense cap apriorisme. Fer-se aquest plantejament és tan sols un primer pas, però és imprescindible per revertir la situació i tornar a ser l'equip competitiu amb els grans d'Europa que el Barça ha deixat de ser.

Qui s'esperi que en aquest paràgraf demanaré el cap de Creus i de Pascual no cal que continuï llegint. Primer, perquè sé que Creus ho deixarà estar el dia que no se senti bé, amb motivació o amb capacitat de continuar. En el cas de Pascual perquè, si bé és innegable que està sotmès a un alt desgast que l'acabarà buidant per dins, tots els que pensen que cal un canvi que facin el favor de posar alternatives a debat. No n'hi haurà gaires i amb la seva capacitat de treball, llibre tàctic i coneixement del medi blaugrana, puc assegurar que cap. Això li dóna caràcter d'intocable? En cap cas, però no és la seva hora.

De fet, m'imagino que totes les reflexions que puguem fer ara ja són pantalles passades pels responsables del club. Per als equips autènticament d'elit europea, les operacions importants es tanquen al voltant de la final a quatre de l'Eurolliga, difícilment després. De manera que ja podem anar especulant, que molt probablement la plantilla del Barça 2015/16 està gairebé tancada. I si no, mireu què passa quan en ple agost perds dos jugadores que volies renovar perquè se'n van a l'NBA (Dorsey i Papanikolaou, aquest últim amb nocturnitat i gairebé traïdoria). Més enllà de què s'ha de fer amb Navarro, com han de ser els interiors i del perfil del base ideal, s'ha de trobar el punt d'equilibri entre el talent i el caràcter, entre el virtuosisme i el geni, que s'ha trobat a faltar aquest final de curs. El Barça no pot ser tan tou que faci una falta i li xiulin. El llenguatge corporal és important en la comunicació amb el rival, l'aficionat i l'arbitratge. I a la batalla de l'agressivitat no s'hi pot renunciar d'entrada. Ha estat una gran mancança.