“Memfis és una copa de vi de mandràgora”, diu un vers del papir EA 10060 del British Museum, datat cap a la dinastia egípcia de Ramsès II, de deu fer uns 3.200 anys, que és l'època de la guerra de Troia. Les eleccions a la presidència del Barça del 18 de juliol no són tan llegendàries com Troia, malauradament, ni tenen la consideració mítica de la ciutat faraònica del temple de Ptah (que no seria sinó la momificació de l'home creador de Ra, el déu suprem de totes les coses), ni contenen els ingredients dels contes falsos de les pomes de l'amor –que és com Segimon Serrallonga, el traductor d'aquells versos, va entendre la mandràgora, la poma de Satan en àrab: el fruit afrodisíac medieval de la floreta nascuda de les gotes de semen d'un penjat.

No són tot això, però no se'm negarà que és molt literària, aquesta lluita per la possessió d'un poder generador de la força de la inconsciència.

És evident que qui guanyi la presidència del Futbol Club Barcelona tindrà a les seves mans la gestió d'un objecte cobejat per tots aquells que fan de l'esport l'espoleta dels moviments de masses. Cap idea, cap eslògan ni cap campanya publicitària té, actualment, el poder de concentració d'un equip de futbol com el Barça. És una concentració esporàdica, feta a batzegades, si es vol, però repetitiva i sense cap més frontera que les de les institucions que maneguen la distribució de les ones electromagnètiques. És un contingut, el joc del Barça, que s'escampa per tot el planeta amb la cobdícia de les accions d'aquelles empreses, i, doncs, que posa la pugna per a la seva presidència al capdamunt de tot de la piràmide faraònica de la influència. És Memfis, el camp del Barça; una copa que pot ser com el cavall de Troia o com la poma aràbiga de Satan. I és el soci, un altre cop, qui ho decideix sense saber-ho; perquè pot tornar a tancar la porta del joc bo amb el joc brut que l'entabana.