Dime­cres vaig ser a Florència i, en pas­sar per davant de la basílica de la Santa Creu em va cri­dar l'atenció que la plaça s'havia con­ver­tit en una cosa que sem­blava un camp de fut­bol. Tot de ban­de­ro­les deco­ra­ven el cen­tre històric i em vaig témer ales­ho­res el pit­jor: efec­ti­va­ment, només per unes hores m'havia per­dut la final del cal­cio sto­rico, un esport que fa anys que tinc ganes de veure. Lamen­ta­ble­ment, la plaça era l'esce­nari d'un dels esports més sor­pre­nents del món men­tre el meu avió ater­rava. No hi vaig ser a temps.

El cal­cio sto­rico (‘fut­bol històric') és una forma pri­mi­tiva i extra­or­dinària­ment vio­lenta de fut­bol que es dis­puta sobre­tot a la Tos­cana –de fet, també se'n sol dir cal­cio fio­ren­tino–. Reco­mane als lec­tors que posen qual­se­vol d'aques­tes dues expres­si­ons a You­Tube, que que­da­ran

espar­ve­rats del que veu­ran.

Les regles es van mar­car el 1580, i els par­tits els dis­pu­ten dos equips de 27 juga­dors amb cinc por­ters. Els juga­dors ho poden usar tot, les mans, els peus i ben sovint usen també els punys i els caps per a bar­re­jar-se en unes batus­ses increïbles en què sem­bla impos­si­ble que no rage la sang. Només estan pro­hi­bi­des les entra­des per dar­rere, els cops direc­tes als bai­xos dels juga­dors i les pun­ta­des de peu al cap. Els equips repre­sen­ten els qua­tre bar­ris de la Florència antiga. Els par­tits es juguen sobre una superfície de sorra i hi ha por­te­ries en cada cos­tat. Si fas gol són dos punts i si l'erres és mig punt per als con­tra­ris –una regla curi­osa que pot­ser hau­ria d'adap­tar el fut­bol modern.

Un detall addi­ci­o­nal és que els par­tits es juguen el mes de juny, i puc cer­ti­fi­car que la calor aquest dime­cres a Florència era insu­por­ta­ble. Amb la qual cosa els juga­dors aca­ben pro­ta­go­nit­zant esce­nes èpiques i jugant sense samar­reta, en una escena que recorda ine­vi­ta­ble­ment els gla­di­a­dors de la Roma antiga.