Mentre els clubs de futbol han fracassat històricament en l'intent d'unir-se –del G14 ja ni se'n parla–per fer front a la FIFA i la UEFA organitzant competicions pròpies i repartint els ingressos que generen, els de bàsquet fa anys que treballen plegats per consolidar el bàsquet com el segon gran esport a Europa.

I té mèrit. Mantenir i fer créixer l'interès i els ingressos en el gran torneig de bàsquet europeu es fa amb tres grans enemics, dos d'externs –el mateix futbol i l'NBA– i un d'intern, la FIBA, que fa temps que intenta dinamitar la competició dels clubs promovent una lliga europea pròpia que divideixi els grans equips del continent. Afortunadament, els clubs, començant pel Barça i el Real Madrid, es mantenen units davant la tempesta que ha suposat, per exemple, el pantagruèlic contracte de televisió signat per l'NBA –24.0000 milions de dòlars–, una xifra que farà que la majoria de grans jugadors triïn qualsevol franquícia americana abans que els campions estatals.

Malgrat aquestes dificultats l'Eurolliga ha trobat el seu propi model d'èxit, encara insuficient per molts, però impensable fa anys. I la prova de l'èxit és que moltes lligues domèstiques temen pel seu propi futur, ja que els grans equips només tenen al cap una gran cita quan conformen les seves plantilles, i aquesta cita es diu final a quatre.