Tinc al davant les fotografies dels precandidats de les eleccions del FC Barcelona en el moment de dur a la junta electoral les caixes amb les signatures que els calien per esdevenir aspirants oficials a la presidència del Barça.

No sé pas si les ha vistes tothom, però és ben segur que la majoria dels electors potencials d'aquests senyors, avui, a vuit dies de la jornada electoral, ja tenen incrustada en un racó del cervell la imatge que dipositaran a l'urna.

A això ha jugat el candidat que en va dur més i que camina amb posat jove, sense corbata, envoltat d'un estàndard d'edats, races i sexes del manual políticament correcte, amb caixes de franges de banderes que no són i que fins fa no res presidia el club i hi manté els tentacles.

Cadascun dels dies que ha durat la campanya de recollida, va fer incrustar a la premsa esportiva uns quants anuncis d'un quart de pàgina molt clars, amb la informació exhaustiva dels llocs, majoritàriament barcelonins, on hi hauria les taules on estampar la firma. Se sap que és en aquests llocs de la ciutat on resideix el tant per cent més elevat dels socis del Barça. Els càlculs electoralistes, doncs, els domina, el candidat de l'ombra llarga dels contractes.

La posada en escena, la posició preferent en la graella de sortida, és, com saben prou els bruixots del màrqueting electoral, una peça clau a l'hora d'aconseguir que els votants facin passar la butlleta del guanyador per l'escletxa de l'urna.

És una jugada a llarga vista, com tota la llarguíssima precampanya feta com a president, tal com ho demostren les píndoles de notícies que se subministren ara segons una dosificació llargament programada.

Pretén, el candidat, enredar ningú? No, no pas ningú que més enllà dels titulars i de les imatges sigui capaç de veure que tot posat té una mala essència que s'amaga.