El govern del PP, bandera de la separació de política i esport, ja ha batut el rècord d'esportistes nacionalitzats en un any per decisió política. Deu en set mesos, ni més ni menys. I no són esportistes de futur. Nou dels deu són d'esports olímpics i tots nou tenen potencial per ser als Jocs de Rio 2016 just ara que el CSD té detectat que les possibilitats espanyoles van a la baixa, sobretot en algun esport olímpic per excel·lència, com l'atletisme. Dels deu nacionalitzats, tres són atletes. En l'atletisme no hi ha límit de nacionalitzats, contràriament a alguns esports d'equip. Dels 65 nacionalitzats des del 2001, 17 són atletes. Res no és casualitat.

No és una pràctica exclusiva de l'Estat espanyol. De fet, Qatar i Bahrain són potències atlètiques justament per aquest fenomen. Però la nacionalització continuada i ràpida d'atletes d'elit és discriminatòria (quan no estava al màxim nivell, al palamosí Adel Mechaal li va costar anys), implica admetre implícitament el fracàs de la política formativa pròpia i exerceix un efecte desincentivador extraordinari entre els esportistes formats al país, que queden virtualment expulsats de les grans competicions. Per no parlar de ridículs com el de Johann Muelhegg, Juanito, tricampió olímpic el 2002 que va passar d'heroi nacional a oblidat perpetu per un positiu que, en altres casos (Contador), s'ha tractat de manera molt diferent.