Tenia nou anys i era la meva pri­mera vegada. Parats a la ronda de Dalt a l'altura de Sant Ger­vasi, i silen­ciat per una cançó d'en Ser­rat sobre uns temps que mai serien els meus, em mirava de reüll men­tre anhe­lava equi­pa­rar-me amb els com­panys que ho feien sovint. Una hora abans del par­tit vam sor­tir a Pedral­bes, i el pare, amb la prudència del con­duc­tor de comar­ques, va apar­car a la Creu per bai­xar l'avin­guda cami­nant. Estava cor­cat pels ner­vis. Només dis­cer­nia un seguici d'insígnies diri­gint-se al tem­ple per rees­criure la història amb lle­tra tri­om­fa­dora. Ja hi érem. Ell tor­nava a par­lar de l'eli­mi­natòria con­tra l'Ipswich Town, i jo, igno­rant les ins­truc­ci­ons per evi­tar un segrest exprés, enfi­lava les esca­les de dos en tres. No ho obli­daré mai. La meva peti­tesa enmig de la immen­si­tat. Un cop a dins, l'esguard se'm va tor­nar hiperac­tiu bus­cant aquells de qui escar­nia els seus ges­tos al pati de l'escola: Guar­di­ola i Stòitxkov. Tots ens volíem moure com en Pep men­tre engegàvem el con­trari com en Hristo. Aquells anys, mol­tes llars cata­la­nes edu­ca­ven el res­pecte pel proïsme men­tre vene­ra­ven els desai­res domi­ni­cals del búlgar. De dia vivíem a Sant­pe­dor, de nit ens perdíem per Sofia.

Era l'hora del par­tit. Els juga­dors van sor­tir amb un mosaic en què es lle­gia “Som-hi cam­pi­ons” que cobria un late­ral i un gol. No plo­rava perquè inten­tava donar res­posta a una idea anacrònica de la mas­cu­li­ni­tat: un futur mili­tar no es podia per­me­tre una llicència de novel·la rosa. Era el 1993 i el Depor­tivo de Mauro Silva i Bebeto reben­tava la lliga. Aque­lla nit, el Barça va gua­nyar 3-0 men­tre jo m'angoi­xava per no ser capaç d'assu­mir tot el que veia. Quan va aca­bar, vaig sor­tir de la mà del pare i li vaig donar les gràcies men­tre enfilàvem Pedral­bes tot par­lant d'Arse­nio Igle­sias. Per això, ahir, vint-i-dos anys després de l'estrena, vaig sor­tir del Gam­per aga­fant la mà del meu fill amb la il·lusió que quan jo sigui mort expli­qui a un amor fugaç d'estiu que mai obli­darà la pri­mera vegada que va entrar al Camp Nou aga­fat de la mà del seu pare. No ho podem triar. Ho por­tem a dins: som car­rin­clons de mena i ens agrada.