Aquesta és la pretemporada en què s'ha parlat més de Pedro des que el jugador va pujar al primer equip, la temporada 2009/10. Tot i que esportivament per a Luis Enrique seria un maldecap considerable que el canari decidís fer les maletes i marxar cap al Manchester United, també és cert que si la voluntat del jugador és ferma i el club anglès paga tota o gairebé tota la seva clàusula, se li han d'obrir les portes perquè no hi ha cap davanter al món que pugui competir amb una davantera formada per Neymar, Messi i Luis Suárez. De fet, ja es va veure l'any passat.

Pedro és un símbol del Barça en tots els sentits. El seu èxit –tres lligues de campions i 98 gols amb el primer equip– no ha arribat a través d'un talent descomunal com el d'Iniesta i Xavi, sinó per la voluntat de no defallir en el seu camí cap a l'èxit. És un símbol també de l'era Guardiola. Aquell partit contra el Racing en què el tècnic de Santpedor el va alinear al costat de Busquets per llançar un avís als titulars va marcar probablement un abans i un després en aquell equip.

La gent s'estima Pedro, no només per la seva capacitat de treball, sinó per la seva manera de ser. Mai ha perdut la humilitat amb què va arribar al juvenil del Barça, ni tan sols després d'haver-se convertit en l'únic jugador de la història que ha marcat en totes les competicions oficials.