Es poden fer les apel·lacions que es vulgui a l'estadística, a l'èpica, a Messi i l'ajuda divina, però el Barça té avui una obligació inexcusable, fins i tot en una data tan primerenca com el 17 d'agost. L'equip de Luis Enrique ha de competir i ha d'acabar el partit extenuat físicament i també mentalment. És possible que el sobreesforç de Tbilisi en la supercopa d'Europa se superposés al fet de tenir el desenllaç de la supercopa d'Espanya al Camp Nou i a la pèrdua de tensió que sovint afecta una plantilla amb moltes rotacions. Pot ser que tot junt actués com un mecanisme pervers de relaxació. Però San Mamés és passat.

Avui, amb un altre resultat, tan sols que el Barça hagués marcat a Bilbao, la moral de remuntada seria unànime. No és així, i és l'equip qui ha de convèncer l'afició que guanyar el cinquè títol del 2015 encara és possible. Convèncer des del primer minut. Fent el que van fer la temporada passada, ni més ni menys. Al final, si el Barça guanya 4-1 i l'Athletic s'endú el títol demanant l'hora, tot quedarà com una petita taca en un expedient molt brillant. El Barça va guanyar 0-1 en la tornada dels vuitens de final de la copa 2009/10, a Sevilla (1-2 al Camp Nou), i aquell espectacular partit al Pizjuán és recordat com una de les grans demostració de vocació ofensiva (sí, sense punteria) i honestedat professional de l'era Guardiola. Avui, torna a ser aquesta la qüestió.