El català no és de 2a!

Arrenca la lliga, i ho fa amb nove­tats en el marc tele­vi­siu, amb canvi d'actors però no d'estruc­tura pel que fa a les retrans­mis­si­ons de pri­mera divisió, però sí molt més subs­tan­ci­als en la segona. I és que si cap movi­ment d'última hora o durant el curs no ho fa variar, els 468 par­tits de 2a s'eme­tran tots per canals de paga­ment. D'uns últims anys en què es podia veure bona part de cada jor­nada en obert, cre­ient que era la difusió natu­ral d'una lliga en què per cada club de cert volum social n'hi ha dos que no omplen camps ben petits, pas­sem a una aposta cega per revi­ta­lit­zar tota la cate­go­ria de plata a través d'una revo­lució audi­o­vi­sual qua­li­ta­tiva però tan­cada que fa recor­dar aque­lla venda de la Lliga ACB al Canal Plus que havia de sig­ni­fi­car un canvi d'era per al bàsquet. Sí que va mar­car un abans i un després, però cap a pit­jor: des de lla­vors, els drets de l'ACB no han val­gut mai més res. Però no par­la­ria de com veu­rem (o no) el Girona, el Lla­gos­tera i el Nàstic si no fos que la via de veure'ls deter­mina la llen­gua d'escol­tar-los. Tin­dran els nous ope­ra­dors tele­vi­sius la sen­si­bi­li­tat (o diguem-li com­pli­ment cons­ti­tu­ci­o­nal) de ser­vir-nos els par­tits dels cata­lans en català? Ja els ho avanço: no. A Espa­nya, la moder­ni­tat tec­nològica és hereva del més ranci fran­quisme pel que fa a impo­sició lingüística, i si en ante­ri­ors can­vis d'ordre tele­vi­siu ja va cos­tar gua­nyar la bata­lla del català en els par­tits del Barça, què no pas­sarà ara amb tres clubs de molt menys pes. El mal no és que Esport 3 ja no pugui omplir els caps de set­mana amb mara­tons de fut­bol de 2a, sinó la deri­vada d'haver d'asso­ciar per força els equips cata­lans al cas­tellà, amb el dis­tan­ci­a­ment simbòlic que això com­porta. Entre les mol­tes coses que ens juguem el 27-S, hi ha també aquesta. La cons­trucció d'un marc comu­ni­ca­tiu català on, més enllà de mit­jans públics i pri­vats, no cal­gui rei­vin­di­car l'evidència de voler sen­tir les coses nos­tres en la nos­tra llen­gua.