L'abús de les federacions
No entenc com els grans clubs dels esports potents d'Europa no s'han aixecat en peu de guerra contra la tirania de les federacions. Fa uns anys em va semblar que per fi s'iniciava un procés racionalitzador de les relacions entre clubs, lligues professionals i federacions. Acceptem que les competicions de seleccions estan prou incrustades en la realitat esportiva global però, vist que les federacions no tan sols no col·laboren amb els clubs per pagar el salari dels jugadors, sinó que disposen de la seva força de treball a discreció i sovint el tornen als clubs lesionats, no s'entén com els clubs i les lligues acullen amb resignació la política invasiva de les federacions sobre els calendaris de les lligues.
El bàsquet és un exemple escandalós. Sis finestres de nou dies cadascuna el novembre del 2017, febrer, juny, setembre i novembre del 2018 i febrer del 2019. Quatre d'aquestes interrompen les lligues i les del febrer es trepitgen amb les copes, ara que les lligues professionals s'havien posat d'acord per concentrar-les en un mateix cap de setmana. Amb l'europeu passarà el mateix. En un món normal, els clubs i les lligues –entitats privades– se n'haurien de veure un bull per donar explicacions als seus accionistes de per què han de cedir part de la seva força de treball sense cap contrapartida. Cap. És més, els imprevistos (lesions) sempre se'ls imputa el club. En el bàsquet, l'ajuda pública només va a les federacions i les seleccions i, per tant, ha arribat el moment que els clubs facin valer els seus interessos i no passin per aquesta vergonya denigrant. A la FIBA se li ha de fer entendre que és propietària dels seus tornejos, però no de tot el bàsquet mundial.
Cada dia tinc més clar que la política invasiva de la FIBA tan sols ha començat. La federació internacional ja no amaga la intenció de recuperar el control de les competicions de clubs i, en una doctrina que va de baix a dalt, les federacions estatals també. En aquest context, no m'estranya gens que el CSD fustigui l'ACB estiu sí i estiu també. El CSD és un organisme públic i polític que ja sabem de quina banda estarà en un litigi entre una federació i una lliga professional. Ara es permet donar lliçons morals a l'ACB a propòsit del cas de l'Ourense i de qüestionar l'aplicació dels estatuts de l'associació de clubs obviant que el mateix CSD els va validar. L'ACB té punts foscos, segur, i no pot contravenir la llei que regula les societats anònimes esportives, però els conflictes d'arrel mercantil s'haurien de substanciar on toca, que és al jutjat corresponent, no en un organisme polític i polititzat.
I no és un problema exclusiu del bàsquet. La LFP, la federació espanyola i fins i tot el sindicat de jugadors han estat d'acord per esborrar del conveni les vacances de Nadal perquè la pobra Roja tingui més temps per preparar l'europeu. Però no suprimiran les patxangues que tallen la lliga tot just començar. És clar que hi ha un altre problema: no es pot anar pel món amb una primera divisió de 20 equips ni amb una ACB de 18... o 19. I això no és culpa de les federacions.
