No és qüestió de passar factura ningú però és clar que ningú no fa feina per res. Ni contra res. Ni contra ell mateix. El coneixement del mercat futbolístic no acostuma a ser gran cosa entre la majoria dels aficionats i el boca orella sovint funciona amb els més populars, amb els més coneguts o amb les estrelles consagrades sense detallar aspectes tècnics. En el futbol alguns fitxatges són com un meló. Estan per obrir. Es tenen algunes referències i poca cosa més. També és veritat que tot plegat ha millorat i que la informació ara corre més que mai. Amb d'altres esports passa el mateix. Si tot això ho apliquem a un jugador belga que el Barça va fitxar fa un any veurem que ara es valora de manera ben diferent de com es feia fa un any. Ara el belga Vermaelen és el gran descobriment. El gran fitxatge encara que amb un any de retard que ha servit durant tot aquest temps per qüestionar el jugador i qui el va fitxar. Juga dos partits, fa un gol i la memòria dels grans detractors s'esvaeix com si res. Ara resulta que la proposta futbolística encaixa en el Barça i que Zubi va fer bé la seva feina. Quin encert. Amb bons resultats. Queda i és evident que ha rebut crítiques matineres, interessades o sense sentit. Per a un esportista viure lesionat i no recuperar-se per fer diàriament la seva feina és cruel, com ho és qualsevol malaltia per a qualsevol de nosaltres. En l'esport parlar per parlar és habitual. Amb dades o sense. I com sempre, els resultats són els que manen. Ara el belga ha jugat i ho ha fet bé. Si demà torna a jugar, ja veurem i escoltarem els comentaris. Depèn de com jugui, la qualitat que va aparèixer com si res desapareixerà com si res. Això, malauradament per a alguns és així.

Com ho és el neguit i, em sembla, la poca paciència per treballar amb la base que tenen els responsables de la natació sincronitzada si fem cas del retorn de Gemma Mengual a l'alta competició. Si ara cal rescatar qui ha estat una de les grans figures de la natació sincronitzada, diu ben poc per la valoració de la feina que es fa, i especialment amb les més joves. Poca confiança. Això és tallar les ales a les noves generacions, i en lloc de veure Mengual com un referent en els entrenaments i com algú que les pot ajudar i assessorar per millorar en un esport que reclama moltes hores de treball, ara és una rival que de sortida, pel seu recorregut anterior, ja té feina feta. No sembla una bona solució. Mengual ja es va retirar pensant que podria continuar i es va estavellar en la negativa de la seleccionadora de llavors, Anna Tarrés, de deixar-la anar als Jocs Olímpics de Londres o als mundials de natació de Barcelona. Ara Tarrés ja no hi és i els actuals responsables de la sincro li han dit que podrà anar als Jocs del Brasil l'any que ve. Són criteris. Criteris tècnics que com sempre es valoraran segons els resultats. Si Mengual torna amb la medalla que busquen, serà un èxit. Sense medalla, la pitjor decisió mai presa.