Algú, és de justícia, els ha de recor­dar i por­tar-los des de la memòria fins al pre­sent. Agraïts encara i sem­pre per la seva resistència, exem­ple i per­se­ve­rança en situ­a­ci­ons històriques de pura super­vivència. Aco­tem-ho a la cen­tenària república blau­grana: va per Joan Gam­per, que va fun­dar aquest pal de paller emo­ci­o­nal pel qual es va dei­xar la vida després d'una obra curu­lla d'altru­isme exem­plar. Per aquells estran­gers pio­ners que van apre­ciar la diferència, la via cata­lana de ser i obrar des de la consciència mino­ritària. Per Gas­par Rosés, visi­o­nari que va rati­fi­car el català com a eina de comu­ni­cació del club. Per George Pat­tu­llo i Wal­ter Rozitski, amics a Bar­ce­lona i enfron­tats pels temps en la Pri­mera Guerra Mun­dial. Per aquells asse­guts a la dar­rera fila del car­rer Indústria, els culers que ens van lle­gar l'apel·latiu. Per Daniel Carbó, Corre-cuita, i altres peri­o­dis­tes que, ja en l'edat d'or, qua­li­fi­ca­ven el Barça com “el club dels cata­lans”. Per la sub­til iro­nia de Valentí Cas­tanys i la gent del Xut!, que enfor­tien l'explícita iden­ti­tat entre línies. Per la Vella Tor­ralba, la Bruixa Piera i Sagi. Pels espec­ta­dors d'aquell juny del 25 en l'home­natge a l'Orfeó Català de les Corts, valents i demòcra­tes dis­po­sats a plan­tar cara a la dic­ta­dura de Primo de Rivera. Per Josep Raich, que va mar­xar cames aju­deu-me a causa de la intran­sigència d'uns quants i que va patir després la repressió dels gua­nya­dors. Per Berkessi, Krankl i Stòitxkov, forans ben cons­ci­ents de la nos­tra iden­ti­tat. Per Mingo Bal­ma­nya i el Mes­tre Escolà, depu­rats i humi­li­ats pel sol fet de ser des­a­fec­tes a un règim mise­ra­ble i geno­cida. Pels herois de la gira mexi­cana del 37, els millors ambai­xa­dors pos­si­bles i d'una dig­ni­tat extra­or­dinària –abans l'exili que tor­nar a la der­rota–, amb Martí Ven­tolrà com a cap de files. Per Mari­ano Martín, César Rodríguez i la llarguíssima llista d'altres que, tant se val d'on vin­gues­sin, sabien defen­sar la samar­reta des d'altres sen­ti­ments que aca­ba­ven enfor­tint el nos­tre. Per Ramon Zabalo, el rodamón de Fort Pienc, que mai no es va dei­xar doble­gar. Pel canari José Padrón, El Sueco, exju­ga­dor com­ba­tiu, mort en la misèria de París després d'alli­be­rar-la allis­tat en les files del Gene­ral Leclerc; retrat per­fecte del digne per­de­dor.

Per Lluís Miró, por­ter de la humi­li­ació de l'11-1, orques­trada des dels poders fàctics del fei­xisme ani­qui­la­dor. Per tots aquells que, nas­cuts a casa, nota­ven tre­mo­lor de cames quan es posa­ven l'escut i la samar­reta blau­grana; tanta era la sim­bo­lo­gia, la res­pon­sa­bi­li­tat... Pel milió de per­so­nes que van sor­tir al car­rer cele­brant les cinc copes, quan cri­dar “visca el Barça” era fer-ho per l'últim aixo­pluc de la iden­ti­tat arra­bas­sada. Pels socis de les Corts que van fer tri­om­far a còpia de dig­ni­tat la vaga de tram­vies. Per les ger­na­ci­ons que van cri­dar “aquest any, sí!” i “ja tenim equip!” dis­po­sats a ento­mar més dis­gus­tos encara. Per Josep Cubells, Ros­send Cal­vet, els Mur, Pere Cusola, Papi Anguera, la tele­fo­nista Trini, Manel Vich i tants altres tre­ba­lla­dors des­pre­sos al ser­vei de la causa. Pels que van resis­tir la tra­vessa del desert i pels que adver­tei­xen avui als joves que no tot són flors, títols, Messi i vio­les en el Més que un club. Pels milers exclo­sos en el limi­tat espai d'un sim­ple arti­cle. Pel Barça i tot el que ha estat, repre­senta i genera en sen­ti­ment.