És ben coneguda la francofòbia que recorre l'Estat espanyol, des de les capes populars fins a les elits dirigents. Probablement és un pòsit que ha sobreviscut des de la invasió napoleònica (1808-1814) i que es va mantenir i alimentar durant la dictadura. No era el mateix un estat republicà, pròsper i democràtic, per molt imperfecte que fos, que un règim feixista pur i dur. El maig del 1968, per exemple, va ser una aberració comunista, és clar.

El temps ha curat ferides, però el nacionalisme espanyol està per sobre de la diplomàcia i la modernitat que exigeixen les relacions internacionals, sobretot a la Unió Europea. Certament a França també hi ha un sentiment d'orgull nacional. Se senten per sobre de tots els països europeus i ja no diguem de l'Estat espanyol. I tenen raons per fer-ho. Amb tot, els francesos no cauen en el ridícul i l'esperpent dels nostres polítics, que dirigits per uns mitjans de comunicació intransigents s'enfanguen en barroeres lluites que des d'aquí ens fan somriure.

L'últim episodi és el de la demanda de l'Estat espanyol, o sigui la màxima expressió de la voluntat popular, al diari Le Monde perquè un article d'opinió del periodista Clément Guillou relatava uns fets ben coneguts sobre la relació de Pau Gasol amb metges que fa uns anys havien estat implicats amb casos de dopatge en el món del ciclisme. La Federació Espanyola de Bàsquet també s'ha afegit a la demanda. Li demanen un milió d'euros! És el problema dels espanyols. En comptes de gaudir de la medalla d'or i de tenir un dels millors jugadors europeus de tots els temps, s'emmerden en una lluita judicial sense cap base contra un article, que ni tan sols va ser publicat en l'edició de paper, en què un periodista provocador fa uns comentaris que en cap moment es poden considerar acusacions de res a Pau Gasol.

El jugador, més llest que tots els ministres espanyols junts, no en fa ni cas, però a Madrid la coïssor a les parts nobles d'alguns hooligans amb influència mediàtica és el que acaba provocant una demanda que el govern relaciona amb antigues acusacions de dopatge del mateix diari al Real Madrid i el Barça i en un barrija-barreja que no té aturador, els mitjans hi afegeixen les paròdies a la televisió sobre Rafa Nadal. S'acusa Le Monde, de fet a tot França, d'instigar una campanya contra l'esport espanyol, contra Espanya mateixa, contra els fonaments d'una nació de cinc-cents, mil o cinc mil anys, al gust del consumidor.

La qüestió és que a l'enemic no se'l discuteix amb arguments o se l'envia a l'oblit actuant amb finezza, sinó que de qualsevol qüestió se'n fa uns casus belli. A França, una criaturada com aquesta fa més gràcia que res més, però a Catalunya el resultat del fervor nacional que impera en els grans partits no té com a resultat una querella contra un periodista, sinó contra tot un president de la Generalitat. Endavant les atxes, que diem aquí. El no pasarán dels republicans de Madrid davant el setge al qual eren sotmesos per les tropes franquistes ara ha canviat de bàndol i són els hereus dels vencedors d'aquella batalla els que ho proclamen ben alt contra aquells que diuen que els assalten.