Jaume Alguersuari, un dels sis únics catalans que ha debutat en la F-1, va anunciar dijous que deixava la competició, i entre les causes de la seva decisió va incloure “el desengany” que li havia causat el seu pas per la màxima categoria, que considera una “gran mentida”.

Més enllà de si aquesta decisió, presa als 25 anys, sorprèn poc o molt, la retirada d'Alguersuari posa sobre la taula la controvèrsia que genera l'accés a la piràmide formativa dels esports de motor. Són molts els companys de generació d'Alguersuari que van viure desenganys similars després de brillar en el kàrting i veure la seva progressió tallada per falta de suport econòmic o d'un mecenes o un equip potent que els apadrinés.

A la F-1 i a Moto GP no hi arriba qualsevol. Hi ha pilots bons, molt bons i fora de sèrie. Però resseguint la trajectòria d'aquests últims sempre es troba un rival que, en etapes de formació, va vèncer la futura estrella i que es va quedar enrere, i no per falta de talent, sinó de diners o de padrins.

Formar part de l'elit d'un esport tan car i lligat als patrocinadors com el motor obliga a acceptar una sèrie de condicionants, com que un pilot menys virtuós però amb dotació econòmica ocupi el lloc d'un amb més talent. Sense diners no hi ha curses i no comprar-ho és èticament i personalment impecable, però també té un punt d'ingenuïtat.