Ara que Iniesta també engreixa la definitivament obesa llista de baixes d'un Barça de plantilla ja anèmica, podria dedicar aquest racó a intentar convèncer-lo, apreciat lector, que tot anirà bé; que aquests atzucacs són positius i serveixen per unir l'equip i fer-lo créixer; que Neymar i Suárez i la resta taparan el forat negre deixat per Messi i el genet pàl·lid de Fuentealbilla; que, delmat i tot, el Barça sempre pot presentar un onze millor que el del proper rival. Podria abocar-me a positivar-ho tot, i a esperonar-lo a mantenir la fe i no caure en el pecat dels que van xiular l'equip dimarts abans que remuntés. Podria, que al capdavall sóc culer, i és possible, i probable i tot, que vostè també, i que agraeixi els ànims i el confortin els missatges positius. Podria, sí, de la mateixa manera que ho fan tants. I també podria fer el contrari, si a qui volgués esperonar fos als que no poden sofrir el Barça, si escrivís per a ells –és a dir, si jo fos un d'ells, que qui escriu, abans que per a ningú, ho fa per a ell mateix, és innegociable–. Podria llavors fregar-me les mans, recrear-me en l'infortuni blaugrana, recordar el joc progressivament poc convincent de l'equip i insistir en la feblesa amb què el Barça haurà d'afrontar els propers duels contra rivals mai petits, perquè d'aquests no n'hi ha. I anticipar i començar a celebrar i tot, que aquí no ens estem de res, el daltabaix, que caurà com la fruita madura.

Podria, sí, com fa aquest articulisme en voga que es dedica amb fruïció a la pura especulació futurista. Succeeix que servidor no el practica, perquè és un antic i pensa que convé no confondre el periodisme amb els webs de tarot i els d'apostes. Ni practica aquest ni tampoc aquell altre, també tan recurrent, i pretensiós, dedicat a aconsellar o directament dictar als uns i als altres el que haurien de fer, que un ni és l'encarregat de la tàctica ni de l'estratègia, ni consultor sentimental. Prolifera, i cal estar advertit i prefereixo dedicar aquest racó a advertir-ho, un periodisme d'instigació que pretén explicar el que passarà –o el que es voldria que passés– en comptes de limitar-se, com tocaria, a intentar explicar el que ha passat o, com a molt, el que està passant, que ja és prou difícil. Un periodisme dedicat a masturbar el lector, com va avisar Enric González que massa sovint fa l'esportiu, tot i que la perversió està molt estesa. Revisi, si no, les anàlisis fetes en diaris, ràdios i televisions dels comicis del 27-S, i les seves eventuals conseqüències. En trobarà unes quantes, de tots colors, de purament aberrants, només dissenyades al servei de la ideologia de torn. Parlem d'un periodisme –que no passa de ser-ho presumptament i presumptuosa– consagrat al nodriment de les creences i el vaticini onanista, i que té predicament en tant que la fe i la palla són vicis arrelats. Tot i que mai triomfarà, per la mateixa raó, estimat lector, per la qual li convé evitar-lo: perquè pot servir per a moltes coses, però mai per entendre el que ha passat, el que està passant ni, encara menys, el que pot arribar a passar.