Entre l'efectivitat de Ribas i la plasticitat d'Arroyo, entre la intensitat de Lawal i la diligència de Pascual, entre la... Entre pitos i flautes, que deia l'avi, va passar fins a cert punt desapercebut el discret paper d'Ante Tomic en la vitamínica supercopa del Barça. Ni en la semifinal ni en la final va sortir d'inici i, físicament apagat, a Màlaga la seva veu va ser d'acompanyament. És cert que no va errar cap tir de camp (6/6) en els 29:25 minuts que va jugar entre els dos partits, però aquí importa el com i no el què: en aquest temps a la pista només va jugar tres situacions d'esquena a cistella, a tocar del cèrcol, anotant la primera contra Savané i sent incapaç de treure un tir en les dues que va jugar contra Hendrix, ja en la final. Va anotar després de rebot d'atac, finalitzant una continuació des del tir lliure, de pilota doblada i amb un tir de cinc metres. O quedant-se en superioritat en un canvi defensiu. En plena pretemporada, la seva supercopa va ser un exercici purament físic de posada a punt –recordem com s'hi feia, en les ajudes llargues en defensa–, res a veure amb el Tomic de la temporada passada, que podia jugar i jugava situacions al pal baix en els quatre o cinc (o més) primers atacs del partit que dibuixava l'equip.

Tomic la va tocar molt poc i un periodista preguntava després de la final a Xavi Pascual si enguany, amb la bateria de pivots en plantilla, aquest seria el pa de cada dia. I el tècnic campió responia: “Tomic continuarà tenint molta pilota. Cadascú va forjant el seu camí, però el més important és que guanyem. Quan ell juga, sempre és protagonista. Creiem que és un dels millors a la seva posició.” És clar que ho creu, el Barça, per això s'ha compromès a pagar-li, euro més euro menys, sis milions en les properes tres temporades. Molt lluny de la seva forma òptima –tornant de jugar amb Croàcia, a banda de l'habitual decepció, enguany el croat va arribar amb algun quilo de menys–, Tomic va ser secundari en la supercopa perquè està fent el seu camí, treballant la seva condició física. Però més enllà i més important que això, el rellevant avui és que el Barça va ensenyar al Martín Carpena un registre conceptual de joc que fa un any, amb dos cincs tallats del mateix patró, li era impossible d'oferir.

De l'equip monogràfic i previsible –primer amb Tomic i després amb Pleiss, ofensivament i defensivament el Barça s'expressava igual durant 40 minuts amb el dèficit afegit que la còpia que sortia de la banqueta ni millorava ni igualava l'original–, enguany Pascual torna a tenir una plantilla amb un joc interior que li permetrà, quan calgui, canviar el ritme dels partits des del concepte. Podrà jugar com a Màlaga, amb un cinc atlètic que sigui un líder defensiu i que acompanyi l'atac –entre els dos partits, 31/55 de 2 i 25/57 de tres– o, un cop Tomic hagi completat el seu camí, fer-ho amb un cinc que amb el joc de mans i peus acompanyi la defensa i sigui un líder ofensiu. Esquemes globals oposats dins d'un mateix partit, amb la corresponent varietat i finor en els detalls que exigirà cada rival. Diversitat, conceptes. Riquesa.