El gran Müller
El mundial de Mèxic de 1970 va ser el primer de la meua vida que vaig seguir amb interès. Miràvem els partits admirats del joc d'equips com el Brasil, Itàlia, Holanda... Aquell va ser l'emotiu tercer títol mundial de Pelé. I va ser el mundial de Beckenbauer, el primer home que vaig veure jugar a futbol amb elegància. Però per a mi, sobretot, va ser el mundial d'un davanter centre com el món n'ha vist pocs: Torpedo Müller.
Aquesta setmana s'ha sabut que Gerd Müller, aquell home a qui tots els comentaristes li afegien al davant Torpedo (en el massiu castellà de l'època) i que està a punt de fer els setanta anys, pateix la malaltia d'Alzheimer. La notícia, com és lògic, ha sacsejat el món del futbol, especialment a Alemanya, on tothom ha explicat, emocionat, els seus records de quan el van veure jugar. M'agradaria fer-ho a mi també. Müller era un davanter centre pescador, dels que ja no n'hi ha. En aquell mundial va fer deu gols en sis partits. No n'hi va haver prou per classificar Alemanya per a la final, encara que Müller se'n va poder venjar quatre anys després, quan en el mundial jugat al seu país va fer la diana que va donar el títol a la selecció.
Veure'l jugar era un espectacle. Es passava els partits rondant l'àrea menuda, sempre amb el cap i la cama preparades per donar el darrer impuls a la pilota, aquell que feia que la clavés al fons de la xarxa. Jugava sovint amb les mitges abaixades –abans els àrbitres ho deixaven fer, això– i quan marcava sempre executava un salt especial, amb el puny dret projectant-se cap a l'infinit.
Per als xiquets de l'època era un jugador fascinant, i vam imitar una vegada i una altra els seus gestos. Xutàvem i celebràvem els gols intentant fer-ho com ell, i amb ell vam aprendre a gaudir del futbol. Per això ara no puc sinó lamentar que estiga passant el que està passant i desitjar-li tota la sort que puga tenir.