L'handbol i el rugbi són els dos esports d'equip que m'agraden més. A handbol hi vaig jugar a l'escola tres anys abans de passar-me a l'atletisme. A rugbi no hi he jugat mai –si no es té en compte una mena de partit de rugbi mixt que vam jugar a l'institut un dia de vaga a segon de BUP–. Es pot ser aficionat a un esport que no has practicat mai? És clar que sí. I més si entres directament en la mitologia de l'esport en qüestió, el torneig de les Cinc Nacions, en el cas del rugbi.

La meva afició del rugbi ve de les tardes de dissabte de final de la dècada dels seixanta i inici dels setanta. Dels partits del Cinc Nacions que feien per la segona cadena de Televisió Espanyol, l'UHF, i que retransmetia un periodista anomenat Celso Vázquez. Eren temps de televisió en blanc i negre, sense infografia i amb prou feines hi havia repeticions de les jugades, però les tardes dels dissabtes dels mesos de gener i febrer eren les tardes del Cinc Nacions de rugbi. Celso Vázquez tenia molta feina. A més de narrar el partit, explicava les regles –prou complicades– del rugbi i, a més, ens deia a què es dedicaven els seus protagonistes fora del terreny de joc. Als equips d'Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Irlanda i França jugaven flaquers, pagesos, miners, carnissers, botiguers, policies (bobbys) mestres d'escola, estudiants o professors universitaris. El rugbi de llavors no era professional, encara que segurament hi havia algun amateur d'aquells que s'anomenaven marrons. El rugbi era un esport molt arrelat a la gent, a la terra. I encara ho és.

I en aquells anys que em vaig aficionar al rugbi, la selecció que guanyava era la del País de Gal·les, el quinze del drac. Em vaig fer seguidor seu i encara ho sóc. El meu equip de rugbi és el del País de Gal·les. En aquells anys, a la televisió no podíem veure ni els All Blacks de Nova Zelanda ni els australians, ni encara menys els sud-africans. Jo em vaig fer del Gal·les dels setanta, dels gloriosos equips campions en què van jugar Barry John –el meu heroi–, Gareth Edwards, Gerald Davies, JPR Williams i Phil Bennet, entre molts d'altres. I se'm posava la pell de gallina quan, en començar un partit al vell Arms Park de Cardiff, els aficionats i els jugadors cantaven a cor que vols el seu himne, La terra dels meus pares (Land of our Fathers, Hen Wlad Fy Nhadau).

Aquell rugbi, a més, no estava viciat mediàticament perquè Espanya no pintava res en el Cinc Nacions. I quan Espanya es va classificar per al mundial del 1999, recordo que des de les planes d'El País, es va qüestionar si una selecció espanyola havia de participar en una competició en què la podien apallissar –havia perdut 85-3 contra Escòcia en la fase de classificació–. Espanya no juga aquesta copa del món 2015 i això ens permet gaudir-la amb la mateixa tranquil·litat amb què seguia el rugbi en la infantesa. I això en els temps que corren és un gran què.