Mites i mitòmans
L'acció de Valentino Rossi d'etzibar una puntada de peu en plena acció i fer caure Marc Márquez durant la cursa de Moto GP a Malàisia alguns l'han verbalitzat com la caiguda d'un mite. Dec ser l'únic a qui no li ha caigut res, perquè ja fa anys que tinc calat aquest esportista. Dic que fa temps que el tinc clissat perquè Rossi és el prototipus d'esportista que és deliciós en la victòria i nociu en la derrota o quan un rival li pot fer ombra. Sap vendre's, ha fabricat tot una performance que fa les delícies dels seus seguidors i quan ensuma una càmera activa el somriure, la riota i la broma que fa que transmeti que en ell tot és perfecció, un ésser angelical.
Fa una dotzena d'anys ja vaig veure que el patró de comportament del mal perdedor encaixava perfectament amb Rossi quan de nit el seu equip es va acostar a la sortida del GP de Qatar per netejar el lloc des d'on havia de sortir l'italià. Les càmeres de seguretat els van caçar i va acabar sortint últim, i el dia de la cursa va caure i es va complicar el mundial en favor de Sete Gibernau, que no va poder guanyar aquell títol.
Rossi es va sentir ferit, com si no estigués bé sancionar un mite com ell, de la mateixa manera que anys després la Hisenda italiana el va cruixir per evasor fiscal i poc menys que volia fer entendre que tot el que havia donat pel motociclisme no podia acabar amb el fisc reclamant-li més de 100 milions d'euros.
La culpa d'aquesta mitomania la tenim tots, especialment els mitòmans, per induir a fer creure a l'esportista que és un ésser superior, i sent permissius amb tot, sense aplicar el sentit comú i la norma. Per exemple, l'organització del Moto GP, no només no va fer fora Rossi de la cursa amb la banderola negra, sinó que li permetrà pujar-se a la moto a València, en certa manera per mitodependència. Fa anys que sento dir al barceloní Carmelo Ezpeleta, conseller delegat de Dorna Sports, organitzadora del Moto GP, que el dia que marxi Rossi el negoci es desinflarà, com quan després de l'adéu de Michael Doohan i abans de Wayne Rainey les curses s'havien d'acabar. No va ser així, perquè hi havia una fornada al darrere que trepitjava fort, com ara, ja que Jorge Lorenzo i, especialment, Marc Márquez tenen el mateix nivell per aconseguir títols que l'italià.
Del missatge que han rebut aquests dos amb la decisió de la cursa de no treure Rossi de la pista, queda que mentre l'italià segueixi competint hi haurà dues normatives ben clares: la que afecta tota la graella i la que s'aplica a Rossi i consent els seus excessos.
Aquest trastorn d'un esportista a la pista amb la mirada còmplice dels que han d'aplicar les regles és ben present en altres esports, com el futbol, en què el cap de setmana passat vam tenir un exemple il·lustratiu de com funciona aquest patró de comportament en els mites: Cristiano Ronaldo cavalca en solitari amb la pilota als peus i, sol, ensopega, cosa que, instintivament, fa que s'aixequi i protesti a l'àrbitre per si, un cop més, pica i assenyala una falta inexistent i, de passada, expulsa el pobre defensa que s'ho mirava tot plegat amb el temor de poder acabar pagant els plats trencats pel comportament trampós del rival.