Vivim en un món orfe de referents i l'espècie humana necessita omplir aquest buit amb guies espirituals que marquin el camí. Els esportistes són els nous referents icònics postmoderns. Un món líquid en què les proeses d'aquests nous déus de l'Olimp són idolatrades i mediatitzades com si fossin uns éssers omnipotents i sense fissures morals. Els mitjans de comunicació tenim molt a veure amb aquesta nova religió i els perills que provoca. El nens, adolescents i adults veuen en les proeses dels esportistes un model a seguir. Són l'exemple paradigmàtic de les bones conductes, però de manera recorrent molts d'aquests mites cauen desmitificats. El cap de setmana passat li va tocar a Valentino Rossi. El motorista és un ídol de masses, però amb aquella puntada de peu a Marc Márquez es va esquerdar la seva aureola de superhome muntat en una moto. L'italià va tenir un atac de supèrbia. Va veure trontollar el seu desè títol mundial i va respondre a l'agressió del català a cop calent. No seré jo qui l'excusi, però sóc dels que no es creu tota la màgia que envolta els entronitzats esportistes. Potser és que l'ofici de periodista i el fet de conviure i veure de prop esportistes d'elit m'ha fet desmitificar les seves figures. Puc entendre l'agressió de Valentino, però fa temps em vaig endur cops més durs, d'aquells que trenquen la teva ingenuïtat infantil, com l'any 1988, quan la carrera còsmica de Ben Johnson va ser anul·lada dies després per dopatge del canadenc. Però més dur, i recent en el temps, va ser veure com Lance Amstrong, guanyador de set Tours de França, confessava que havia enganyat sistemàticament tots els aficionats al ciclisme. Això va ser un cop massa dur de pair. Ell era un model. Un home que havia superat un càncer i que exemplificava amb la seva tenacitat la lluita de molts per superar aquesta tètrica malaltia. Allò va ser un frau reiterat en el temps i no una simple puntada de peu.