És clar que és romanticisme, però a aquestes alçades més aviat encongides de la cultura general, convé dir a la UEFA i al seu públic que el concepte té poca cosa a veure amb la manefleria de llur ignorància: ni és al cor on rau l'estima, ni als diners on s'aixopluga la raó, ni als estats on batega la vida.

La persistència dels seguidors del Futbol Club Barcelona a fer voleiar les estelades és la rebel·lió de la dignitat de les persones a esdevenir un grapat de píxels insignificants rere els anuncis lluminosos dels vàndals de l'economia. Ja és de ser ben cínic que la UEFA reprimeixi la simbologia de la llibertat mentre enalteix el símbol de la connivència criminal de Gazprom. En aquest sentit, que es xiuli l'himne de la Champions més enllà del Camp Nou és una prova evident que el so de la llibertat no té fronteres.

De cara a casa, la confluència de les multes de la UEFA amb les demandes judicials de la Delegació del Govern espanyol contra els ajuntaments catalans i el desvergonyiment de la Junta Electoral d'Espanya d'identificar l'estelada amb una coalició política, no costa gaire d'entendre que respon a la intenció de les clavegueres de l'Estat de criminalitzar la bandera als ulls del món per posar-la al nivell de la creu gammada.

Realment hi ha algun il·lús que es pensi que a la senyora Llanos de Luna i als seus acòlits unionistes els interessa res que no sigui acontentar qui els paga? I als comissionistes de la UEFA ¿de debò que la junta directiva del Barça creia que els interessava cap lliçó de semiòtica? ¿Ho diem seriosament, que la Junta Electoral té la imparcialitat al segell dels milers de vots que nega?

Cal no encongir-se, perquè la batalla no és pedagògica, sinó dialèctica, i aquí no val sinó fer oficial, i si convé d'una manera estatutària, el símbol que, més que un club, l'afició del Barça enarbora la llibertat per damunt de les estrelles.