Incoherència

Per guiar qual­se­vol pro­jecte has de tenir les idees clares i no can­viar de rumb a la pri­mera bufada o crítica. Aquells que volien optar per la via diplomàtica i des­car­ta­ven recórrer con­tra la pri­mera sanció de la UEFA ara apel·len a la lli­ber­tat d'expressió, obrint la porta a omplir l'estadi d'este­la­des. Ells, que tan poc tole­ren les opi­ni­ons contràries en altres àmbits. Vivim la contínua inco­herència, l'avui blanc i demà negre segons con­vin­gui, i hem per­dut la capa­ci­tat d'ana­lit­zar més enllà del moment i la sim­ple superfície de l'últim resul­tat. Per si ser­veix de didàctica a direc­tius pròxims i ali­ens, el 1910 l'escut de l'olla va incor­po­rar la senyera. El 1916 –fa ja quasi un segle–, el club va adop­tar el català i, un any després, els socis pre­ga­ven a Gam­per que man­tingués el gir cata­la­nista lide­rat per Gas­par Rosés. Si volen posar mul­tes, recor­din que el 1920 el quart equip de l'enti­tat por­tava l'inequívoc nom de Sepa­ra­tis­tes i que en un pro­jecte de les Corts de l'any 22 va aparèixer la ban­dera inde­pen­den­tista pre­si­dint la vella cate­dral cre­ada pel fun­da­dor. Aquest club és com és des de fa cent anys, i si la UEFA, el Madrid o qui sigui encara no se n'ha ado­nat, temps ha tin­gut de fer-ho. No és cosa d'un suflé política­ment con­jun­tu­ral.

Dies enrere, quan alguns volien ima­gi­nar com seria el club l'endemà que es retirés Messi, ningú va con­tes­tar que només es trac­ta­ria de seguir el model Barça, d'èxit reco­ne­gut i creat a par­tir de la inne­go­ci­a­ble sin­gu­la­ri­tat del Més que un club, l'aposta per la Masia i el sen­tit estètic del joc. Ara els mit­jans han posat de moda la dis­cussió sobre l'escàs ren­di­ment d'alguns suplents sense aler­tar que cer­tes deci­si­ons de direcció aca­ben per com­por­tar con­seqüències. Les lesi­ons arri­ben per la mala pre­tem­po­rada i, després, la dava­llada qua­li­ta­tiva de la Masia és només el resul­tat de mar­gi­nar els bons pro­fes­si­o­nals i con­fiar el plan­ter a gent de la corda. És més, no cre­uen en la for­mació de fut­bo­lis­tes. Cre­uen en els cro­mos, i pels caríssims fit­xat­ges rea­lit­zats arros­se­guen ara el sobre­cost de la plan­ti­lla i altres fac­tu­res de pes. Una cosa porta l'altra i, així, arriba la renúncia dels secun­da­ris del ves­ti­dor, clara­ment expres­sada a Extre­ma­dura en la copa. Hi ha tretze o catorze que comp­ten i la resta és el carro del peix, con­for­mat a cobrar esplèndids sala­ris, sense el pru­rit i l'orgull per­so­nal de voler llui­tar per un lloc a l'onze titu­lar. Després diran que no hi ha recan­vis i que cal fit­xar. Sense plan­tar és impos­si­ble collir, i si en el seu moment vas optar pels naps, difícil­ment la terra t'ofe­rirà cols. Com que no saben de fut­bol ni conei­xen la tra­jectòria del club, que tan­tes lliçons els repor­ta­ria, con­fien l'equip i l'estruc­tura al titu­lar de la ban­queta i el seu exclu­siu cri­teri, que ante­posa Munir, San­dro i Gum­bau a d'altres que es tro­ben l'accés vedat sense enten­dre ni saber ben bé el perquè d'aquesta arbi­tra­ri­e­tat. En la sot­so­bra d'avui, quan ningú les té totes i tot sem­bla que penja d'un fil, es con­firma que el bar­ce­lo­nisme no ha après gaire dels seus millors anys. Teníem el model i un cri­teri ferm a l'hora d'exe­cu­tar-lo, sense com­ple­xos, orgullós de la pròpia iden­ti­tat dife­ren­cial. Ara, Messi i els gols del tri­dent aguan­ten tota la bas­tida, que es va cor­cant entre la medi­o­cri­tat i la impro­vi­sació.