Observant com afronta el tècnic del FC Barcelona Luis Enrique les compareixences davant dels representants dels mitjans de comunicació s'aprecia que no el fan feliç. Que les viu com una obligació que es voldria estalviar si pogués. Que sovint té ben poques ganes de fer-les. I d'explicar-se. Que les afronta amb poc entusiasme. Probablement assumeix que ha de complir inevitablement un tràmit pel càrrec que té davant d'uns interlocutors que tracta amb ben poca deferència. S'ho passa millor als terrenys de joc. Adopta un aire d'arrogància que es fa difícil d'entendre i que només es justifica per algú a qui toca fer-ho obligatòriament. Per contracte. Desestima sovint parlar de futbol i es mou amb els tòpics de sempre encara que vol aparentar tot el contrari. O no. Poques explicacions. Demanar-les és un atreviment inacceptable. Considera que no ha de donar gaires detalls públicament. Proclama l'hermetisme conscient que la feina que fa en un club de la grandesa del Barça mai no es pot permetre filtracions de cap mena. Renuncia a un esperit didàctic en les rodes de premsa ben diferent de la proposta de fa un temps no gaire llunyà de Pep Guardiola, pacient i entusiasta, i que si calia parlar l'estona que fos de futbol i de futbolistes, per fer entendre com es jugava o com es volia jugar, ho feia. Era interessant.

Ara l'entrenador blaugrana respon segons qui pregunta. No respon el que li pregunten si no li interessa l'interlocutor o el mitjà que representa. Està en el seu dret de fer això que fa, però no és gaire agradable i no en té cap necessitat. Però sembla que tampoc no el preocupa. Ho podria fer tot molt més fàcil, però no és la seva opció. No es creu allò que no ofenen les preguntes. Que ofenen les respostes. Segons consideren alguns, Luis Enrique tensa la corda per estar còmode i probablement segons el seu parer fer-ho així es moure's en la normalitat. Ell és el protagonista. Sembla que li agradi generar un ambient fort. Contundent. Luis Enrique compleix un tràmit. Només això. La seva feina de veritat la té fora de les sales de premsa. Com a espectador tens la impressió que surt desganat a les rodes de premsa. És capaç d'oferir un psicòleg als periodistes o d'aconsellar-los que es disfressin, segons li convingui. Cap problema. És el seu to desenfadat. Ho continuarà fent. És conseqüent.

De vegades fa la sensació que Luis Enrique oblida que representa una entitat com el Barça i que compareix davant d'uns mitjans de comunicació que pretenen ser els interlocutors amb els socis i seguidors blaugrana. Que els agradaria trobar en el seu entrenador els arguments, les opinions, els criteris, les disculpes, les queixes, les justificacions i les explicacions per entendre el que ha passat, com han jugat, el que han dit i el que ha viscut un col·lectiu com el primer equip i una entitat com la blaugrana, que és el centre d'atenció per a molts.