No vull triar
Com a espectador i com a periodista, a Marc Márquez sempre l'he admirat. Com a espectador i com a periodista, a Valentino Rossi també sempre l'he admirat. I ara em rebel·lo. No vull triar. No vull ser víctima de l'escenari del hooliganisme que els envolta des de la famosa maniobra del Gran Premi de Malàisia. No sé per què dos pilots de llegenda, que es professaven admiració mútua han arribat a aquesta situació. Però em fa l'efecte que tots dos han acabat caient a la trampa i s'han acabat convertint en víctimes del seu propi deliri de geni. L'un perquè no ha sabut conviure amb la pressió de la que podria ser la seva gran última oportunitat: guanyar el seu desè mundial i fer-ho amb 36 anys. I l'altre perquè no ha sabut pair el paper secundari fruit de les seves pròpies errades i d'una voracitat per guanyar sempre que l'acaba convertint en més vulnerable. I ara estan atrapats a la seva pròpia trampa. A la trampa dels que volen convertir el motociclisme en una rivalitat futbolera. En la trampa dels que es freguen les mans perquè la situació morbosa farà disparar les audiències televisives, el cartell de “no hi ha entrades” i les portades de diaris fetes des de les vísceres de la subjectivitat patriòtica. Des d'avui veurem com Rossi té la sensació que surt al circ romà cada vegada que la seva Yamaha circuli pel traçat de Xest. Hi haurà xiulades, faltes de respecte, provocacions d'un públic que ja ha fet la tria de qui és el bo i qui és el dolent. Jo no vull triar. Si Rossi es va equivocar ja ha estat castigat. Sortirà últim diumenge. Com a espectador i com a periodista em miraré la cursa embadalit, assaborint la remuntada de Rossi i gaudint de la conducció de Marc Márquez com si li anés el títol. Sempre he defensat que els més grans es retroalimenten i són del tot compatibles. Senna i Prost, Larry Bird i Magic Johnson... Rossi i Márquez. No em feu triar. Me'ls quedo tots dos. Amb les seves virtuts i els seus defectes.