La Policia Municipal de Girona ja ha superat la barrera de les 100 sancions econòmiques, des del juny, a ciclistes per incompliment de la normativa. Cent deu, deia El Punt Avui de les comarques gironines. La majoria de 200 euros i, segons la notícia, el 80 per cent pel fet de circular per la vorera. El regidor de Mobilitat de la ciutat famosa pel fet d'acollir ciclistes professionals assegurava que “se sanciona en llocs on hi ha alternatives per als ciclistes”.

Quinze anys vaig viure a Girona, des d'abans que Armstrong guanyés el primer dels Tours declarats deserts. De seguida m'hi vaig baixar la bici. Encara es pagava en pessetes i el carril bici per anar a Montilivi ja existia. Aparcaves i te n'anaves a classe i, en èpoques d'exàmens o altres obligacions –ja se sap, la vida al campus–, podien passar 10 o 12 hores abans que l'anessis a buscar. Després va arribar el temps de guanyar-se la vida i al polígon dels afores (on, per cert, hi ha el dipòsit municipal de vehicles) també hi anava pedalant. Durant aquesta etapa vital a la ciutat em van robar tres bicis. Sempre aparcades i degudament lligades (no prou bé, com es va poder comprovar). La primera a l'antiga redacció d'aquest diari (el dia de l'1-2 de Ronaldinho per l'escaire al Milan); la segona, al costat del nyap de l'AVE, i la tercera, a l'aparcament de la piscina municipal. Entre el Barça de Rijkaard i el de Guardiola, també vaig passar pel meu particular desert, la Girocleta. Arribar a l'aparcament i no trobar bicis, que no anés bé o que el sistema de retirada no funcionés. Donar-me de baixa va ser, també, una odissea. Com pretendre que la càmera de seguretat de l'exterior de la piscina em servís de res. No funcionava. Tampoc em va servir anar a la policia a posar una denúncia quan, amb una bici que per sort encara conservo, un conductor em va intentar atropellar voluntàriament i fent sonar el clàxon pel fet d'anar per l'asfalt en lloc de la vorera. El motiu, que no tenia proves. Sort.