Hi havia un temps que l'Eurolliga de bàsquet amenaçava de deixar fora el Barça si no complia el requisit de jugar en un pavelló amb capacitat no inferior a deu mil espectadors. El 2009 i el 2012 es van pactar moratòries de tres anys, l'última de les quals va caducar l'estiu passat sense que calgués escriure que el Barça quedava fora de la present Eurolliga, que podia pressionar perquè el club s'afanyés a substituir el petit i obsolet Palau Blaugrana per una arena majestuosa com ja tenen gairebé tots els clubs amb llicència A, però per qui era impossible recórrer el camí entre la coacció per una mancança realment vergonyosa i deixar el Barça fora de la competició. Vegem sinó com, davant la possibilitat que la FIBA recuperés el control del bàsquet europeu de clubs, l'hàbil Jordi Bertomeu s'ha tret de la màniga una suculenta contraoferta per retenir deu anys més a l'Eurolliga els onze clubs fixos que, participant-hi, la sustenten. Inclosos, evidentment, Barça i CSKA, als quals, en la cimera per garantir el futur de l'ens, a ningú no ha passat pel cap recordar que són els dos únics que incompleixen el requisit del pavelló. El poder és d'aquells clubs sense els quals una competició perdria pes, una màxima que regeix el bàsquet des de fa quinze anys i que, en canvi, mai no han exercit els grans clubs de futbol, submisos davant un poder que la UEFA no tindrà així que Barça, Madrid, Bayern, United i PSG s'ho proposin. No en caldrien gaire més per decantar el gruix de sponsors de l'actual Champions cap a una nova lliga. Una competició que, tenint els clubs com a tronc i no com a fulles, no donaria peu a un cas com el de les estelades, on tan sagnant com el greu atemptat que l'ens futbolístic comet contra un dret superior com la llibertat d'expressió és el fet que el poder sancionador li ve donat, a la UEFA, pel fet de tenir entre els actius el mateix Barça, sense el qual hi perdria molt més del que pugui guanyar a còpia de sancions.