Qui havia de dir que el Barça visitaria el Santiago Bernabéu sent líder i amb la possibilitat de fer tremolar els fonaments de l'estadi madridista si és capaç de guanyar. Jo no vaig fer aquesta aposta, ni cap que se li acostés. És més, després de la pèrdua de Messi, donava per bo no estar gaire lluny dels blancs i arribar al final de la primera volta a prop seu.

Ha passat que tot s'ha girat i els resultats han acompanyat el Barça, de la mateixa manera que el Madrid viu en el seu particular món del merder permanent. És molt complicat traslladar a gent molt més jove la idea que fa pocs decennis tot era al revés, i que era el Barça el que constantment sobrevivia en la misèria respecte a un rival que l'avantatjava en totes les classificacions. Era el Barça el que necessitava aquests partits a l'estadi perquè una victòria salvés una temporada.

Va caure Messi i, lògicament, el cop moral va colpejar amb força. Calia que el tricampió sabés sortir-se'n. I prou que ho ha sabut fer, malgrat l'ensopegada a Sevilla, que va fer sospitar que l'equip faria una travessia molt feixuga fins que l'argentí rebés l'alta.

La cosa ha anat bé, formidablement bé, tot condimentat amb dos aspectes força rellevants: l'autoritat amb què s'ha expressat Neymar Júnior al camp i la descomposició sorprenent d'un Madrid que no fa altra cosa que enviar missatges de trencadissa, especialment per part de la seva estrella, a qui el Bernabéu espera aquest cap de setmana perquè trenqui el relat imperdonable que ha encetat amb la seva marxa i de qui espera que sigui el factor decisiu.

La darrera posada en escena de Ronaldo al camp madridista va acabar amb una xiulada més que inconfusible. La gent contempla com el jugador que pot marcar la diferència s'esmicola massa darrerament, amb absència de coratge, males formes contra rivals i companys i ni un sol driblatge o falta directa que li faci recobrar la confiança. En canvi, els seus renecs, les seves relliscades –a propòsit cada cop més freqüents– coquetejant amb altres equips, amanit amb la presentació de la seva pel·lícula –a la qual no va acudir ni un sol membre de l'equip madrileny–, fan que sigui la diana dels dards enverinats que el poden acabar de rematar si en el clàssic no aporta el que s'espera d'ell.

A l'altra banda del camp, el Barça, que espera baixar per la Castellana com si es tractés d'una entrada de tancs per la principal artèria de la capital espanyola. A més, si finalment lidera el grup Messi, la por del Bernabéu serà de les que farà època.

Ara bé, en el clàssic, si alguna cosa serveix de ben poc és fer prediccions, ja que es tracta d'un partit en què a molts els va la vida, i sent aquest el sentiment, passa sovint que la victòria cau del bàndol que més desesperat hi arriba. No agafem aquest aspecte com a determinant, però en el pitjor dels escenaris, el Barça sortirà del clàssic amb els mateixos punts que el Madrid, amb una tornada pendent al Camp Nou. Un empat li aniria de primera i una victòria ves que no fos una estocada de les que fan època –el que molts culers esperen, l'ensorrament del rival– que acabés amb un canvi de tècnic com alguns allà dins sembla que voldrien per no empassar-se un segon any sense tenir ni un rosegó per distreure la gana.