Us presento l'Ibrahim. Té 8 anys i viu a Raqqa, la mundialment famosa capital que Estat Islàmic té a Síria. L'edat li dóna una certa llibertat de la qual gairebé cap altra persona pot gaudir en un territori sotmès a la barbàrie dels senyors de la gihad. Avui l'Ibrahim i els seus germans petits, Munir i Omar, estant fent una volta pels carrers del seu barri, als afores de la gran ciutat. Sovint han de saltar la runa d'alguns edificis a mig construir o a mig derruir. Cauen a trossos. Ibrahim és petit, però sap que ben aviat li tocarà formar part de l'exèrcit d'Abu Bakr al-Baghdadi, un nom que li provoca una temor reverencial. Quan arribi l'hora serà cridat a files i serà un home més de l'exèrcit del califat. Haurà de seguir, ho sap, els preceptes que els seus pares fa temps que els inculquen. Al-Baghdadi li fa por, però encara tem més la hisba, la policia religiosa que controla el comportament dels mestres de l'escola. Els que queden, és clar, perquè molts van marxar fa temps. Ahir va preguntar a la seva mare per què els mestres marxaven, però ella li va dir amb els ulls ben oberts que no li tornés a preguntar mai més.

Avui l'Ibrahim està especialment content, gairebé eufòric. El seu oncle li ha portat una samarreta de Messi! Està esparracada i descolorida i no entén les lletres de davant perquè no estan en àrab, però els seus germans, els hi veu a la cara, es moren d'enveja. Camina pel carrer orgullós, com si fos el rei de la ciutat. La pilota que porta a la mà la va trobar a casa dels veïns, que també van marxar sense dir res. L'endemà s'hi van instal·lar uns soldats que devien venir de molt lluny perquè no era capaç d'entendre'ls. Però mentre uns marxaven i els altres hi portaven les seves coses, ell es va espavilar per agafar la pilota.

Per estrenar la samarreta l'Ibrahim sap perfectament on hi ha el millor lloc per jugar una estona abans que el pare torni de la mesquita. Hi arriben bruts de pols. El camp està ple de pedres, però farà el fet. L'Ibrahim, que és el més baix de la seva classe però també el més llest, ordena als seus germans que agafin pedres per improvisar una porteria i dibuixa una àrea imitant exactament els camps de futbol que ha vist sempre a la televisió.

A prop seu, uns soldats amb turbants i passamuntanyes i armats amb metralletes i ganivets se'ls miren avorrits. L'Ibrahim es fixa en els walkie-talkie. Són de veritat, no com el que té ell a casa, de plàstic. Potser sí que val la pena ser soldat, pensa, però el futbol li agrada massa. Quan sigui gran, es torna a dir a ell mateix, me n'aniré cap a Barcelona o París, a jugar amb l'Ibrahimovic. Un dia va veure que feia un gol d'esquena. Com és possible?

Ha decidit que ho provarà. Envia el germà petit a la porteria i ordena a l'Omar que li passi la pilota des d'un costat. Just en aquest moment se sent una remor a l'horitzó. S'acosta alguna cosa. Tots miren cap al cel, els nens i els soldats, que es posen nerviosos. El soroll es converteix en un estrèpit i les bombes van caient sense distingir els uns dels altres.

Uns segons després, el pilot francès del Mirage d'última generació guanya altura i es comunica amb la central. Missió complerta.