El partit de Luis Enrique
Als partits s'hi va amb ganes de jugar. Estan de més les justificacions dels perdedors quan objecten després d'una derrota que el seu equip no ha competit o no ha posat la cama vés a saber per què, o que el seu equip ha deixat jugar massa el rival. Deu ser això, perquè el Bernabéu es va excitar quan Isco va segar la cama de Neymar. “Així, així”, devien pensar uns seguidors enfurismats amb els seus per la falta de puntades de peu en el clàssic, en la línia d'aquells que sortint de l'estadi reclamaven la tornada de José Mourinho, potser amb la idea que amb el portuguès, tot i no jugar a res, com a mínim en els clàssics es repartia llenya, s'intimidava el rival i els àrbitres, i des de la llotja es confonien els valors amb les males formes.
Sí, dissabte es va escenificar allò que comunament es coneix com una repassada de cal Déu. El triomf és per mèrit del guanyador i no pas per demèrit del perdedor. Comença a ser avorrida la reescriptura de la història quan la cosa no els somriu: que si en comptes d'això hagués passat allò, que si en comptes d'haver fet el que vaig fer, què hauria passat si hagués fet una altra cosa... Quin cansament, i tot per treure importància a un triomf majúscul, que té com a guanyador el Barça, però que es pot particularitzar en gran part en la figura de Luis Enrique.
El tècnic del Barça necessitava un partit per fer-se un salconduit per exhibir-lo en cas de dubte. No seré jo qui li regali elogis, ben al contrari, ja que he sostingut des de quasi sempre que després de la crisi d'Anoeta es va limitar a interferir el mínim possible en la inspiració de Messi, i el que l'argentí arrossega al vestidor, per acabar arribant al triplet.
Al Barça no se li pot negar, però, la condició física polida pel cos tècnic de Luis Enrique, però quant a joc, no trobaran en mi un defensor acèrrim, perquè no m'ha inspirat gaire confiança. Ara bé, i no perquè fos una repassada al Madrid, el patit de dissabte és un punt d'inflexió. No puc fer cap altra cosa que no sigui felicitar Luis Enrique per un seguit de decisions de molta rellevància, la més notòria de les quals, que Messi veiés el partit des de la banqueta a l'inici. El més normal, i després d'evidenciar el seu bon estat de forma, és que l'argentí s'hagués sumat a la festa des del primer minut, però l'entrenador va trobar un bon argumentari per deixar-lo de suplent i no abocar sobre el crac blaugrana la responsabilitat de resoldre el clàssic en un escenari sense urgències per al Barça, en possessió del lideratge, la pèrdua del qual no hauria estat un drama, tret que, és clar, hagués estat per golejada.
Per tant, èxit rotund de l'entrenador en no forçar ni atorgar a Messi un protagonisme que no li calia, ja que ni el Barça s'hi jugava la vida, ni Messi tenia cap fita ni compromís a Madrid que no fos sentir-se fort a les portes d'un mes de desembre en què hi ha un altre títol pel qual el club català lluitarà: el mundial de clubs.
D'altra banda, va ser atrevida l'aposta d'insistir amb Sergi Roberto amb una ubicació encertada, i encara més l'exhibició del català, que sovint passa inadvertit per als seus companys d'atac fins que s'adonen de la qualitat del de Reus i entenen que pot resultar un soci de primera.
No em sorprendria que Luis Enrique, poc donat a inflar el pit, ho hagués fet en àmbits privats, ja que no és per a menys després del partit que el seu equip va fer per a deler dels culers.