Con­ju­gar en una mateixa frase con­fiança i plan­ter és un exer­cici ver­bal força com­pli­cat. El món del fut­bol és un esce­nari que demana resul­tats imme­di­ats. No hi ha temps per cui­nar a foc lent la futura pro­mesa. Qual­se­vol signe de ner­vi­o­sisme és vist amb mal­fiança als ulls dels afi­ci­o­nats. El micros­copi del segui­dor encara es fa més punyent si el per­so­natge en qüestió juga sota pals. Lla­vors els errors es mag­ni­fi­quen i la pressió és endi­mo­ni­ada. El por­ter de l'Espa­nyol Pau ha vis­cut aquest pele­gri­natge des del minut zero d'aquest curs. La seva aposta a l'onze era vista amb mal­fiança per un gran sec­tor de la grada. Molts con­si­de­ra­ven que la seva alter­na­tiva era més objecte dels pro­ble­mes econòmics del club que no per un enra­o­na­ment tècnic de pes. L'ombra allar­gada del seu ante­ces­sor, Kiko Casi­lla, també jugava en con­tra del gironí. En el fut­bol, com passa amb els ger­mans, les com­pa­ra­ci­ons són recur­rents i tant se val si aques­tes no tenen fona­ments quan par­lem d'un por­ter de 20 anys i d'un altre de 29, fet i for­mat. La crítica més punyent també arriba a l'his­tri­o­nisme d'ele­var-lo a l'excel·lència, en asse­nya­lar que el por­ter suplent és millor que el titu­lar. Dit això, és evi­dent que el fet d'haver encai­xat 23 gols i que la seva defensa sigui una de les més gole­ja­des de pri­mera tam­poc no ha aju­dat Pau. No obs­tant això, la paciència, o millor dit el temps, col·locarà cadascú al seu lloc. Però ja és ben trist que hagi de ser un mitjà estran­ger, en aquest cas France Foot­ball, qui hagi de donar valor a un dels nous expo­nents del plan­ter blanc-i-blau i situar-lo en el millor onze euro­peu de la dar­rera set­mana. Pau està en procés de for­mació, tindrà tar­des negres i altres de bri­llants, com la de dis­sabte con­tra el Màlaga, però la con­fiança en el plan­ter es demos­tra en els moments de dubte. Creure en el fut­bol de base és això i no el postu­reig dels opor­tu­nis­tes, que s'apun­ten quan la cosa ja està encar­ri­lada.