L'esportista republicà
Segons el Coromines, el diccionari etimològic model de tantes llengües, res, del llatí res, rem, vol dir cosa; i, així, una república, entesa com un sistema d'organització social, vindria a ser el regiment o la gestió de les coses públiques; comunes, si es vol; o de propietat compartida.
Discussions al marge sobre l'abast de les coses concretes que podem compartir, sembla comunament admès que els contes i les llegendes que constitueixen el fons comú d'un col·lectiu, en són unes, d'aquestes coses que són, per tant, fonamentals de qualsevol república que vulgui treure el cap al concert de les nacions lliures.
Dels contes i de les llegendes que ens han format (per més que els membres del Tribunal Constitucional del nacionalisme espanyol amb la seva recalcitrant ignorància ho neguin), no és gaire oportú parlar-ne. Però dels que vénen sí, perquè si ens hi posem d'acord, una il·lusió mou més muntanyes que qualsevol creença.
Així, ens convé parlar dels models que volem per a les nostres criatures. I els esportistes, com a personatges dels contes i de les llegendes que els mostraran com moure's pel món, han de rebre una atenció tan important com les infraestructures i les cobertures socials que hem de construir-nos.
El cas és, doncs, que ens cal dilucidar si volem seguir el model anunci o vindicar el model mestre.
L'esportista entronitzat com a cartell publicitari fonamenta l'èxit –i, per tant, l'accés a la vista pública– en el benefici propi. Aquí rau el fracàs de l'any passat del futbol de base de la Masia i que Munir malbaratés el cinquè gol al Bernabéu avui fa vuit dies. I aquí rau, també, la defenestració fulminant de les llistes electorals de l'atleta Marta Domínguez, senadora per Palència dels poders fàctics espanyols, un cop la seva imatge amb la bandera els ha deixat amb els pixats a les clavegueres de la pàtria que comparteixen.