Els britànics, cavallers de l'esport
Andy Murray va aconseguir ahir el punt definitiu que feia la Gran Bretanya guanyadora de la copa Davis després de —ni més ni menys— setanta-nou anys.
Si parlem de futbol, Anglaterra és l'única de les quatre home nations que ha guanyat algun cop —de fet, només un cop— la copa del món de l'especialitat, i d'això ja fa mig segle.
Anglaterra ha estat enguany la seu del mundial de rugbi, però totes les esperances dels fans anglesos es van esvair en la primera eliminatòria. La seva selecció va fer un paper galdós.
També ens podríem referir al criquet, un esport en què els britànics no han pogut guanyar cap dels onze mundials que s'han disputat durant aquest segle i el passat.
Quin és l'element en comú de tots els esports esmentats? Doncs que tots ells han estat inventats pels britànics i escampats arreu del món al llarg dels segles XVIII i XIX, quan més de mig món estava sota el seu domini.
Els britànics són uns autèntics cavallers. Són els únics capaços d'inventar esports perquè guanyin sempre els altres. Altres països no són tan generosos.
Penseu en els irlandesos, per exemple, que tenen tota una colla de disciplines, els esports gaèlics, en què sempre guanyen ells, és clar. O en els nord-americans, que es van inventar el bàsquet i no hi ha qui els pugui fer ombra. L'esport nacional dels argentins, el pato, només es juga a l'Argentina. Mireu què passa a Catalunya. Els castells no són ben bé una disciplina esportiva —de moment—, però han nascut aquí i no hi ha ningú que en pugui aixecar de tan alts i tan sòlids com els catalans.
Per això, cal reconèixer la cavallerositat britànica de crear esports perquè la resta del món es llueixi. I celebrar efusivament quan aconsegueixen una victòria de mèrit com aquesta desena copa Davis, que se'ls resistia des del 1936. Per a la resta d'esports, hom diria que hauran d'esperar alguns anys més.