L'Espanyol no acaba d'arrencar de manera neta en la lliga, en què no troba la continuïtat necessària ni pel que fa a joc ni a resultats. L'equip sembla en construcció permanent i la falta d'un full de ruta clar dóna signes equívocs de cap a on camina el projecte. Ara mateix la classificació, amb els punts a la mà, dóna signes per a l'esperança. Si fent-ho així de malament, com indica la ruta camaleònica i en ziga-zaga dels resultats, hi ha esperança, que passarà en el moment en què l'equip arribi a un grau de maduració òptim en les seves prestacions? La temporada passada no va començar gaire millor que aquesta i quant a punts ara mateix s'està millor que fa un any amb una diferència de dos a favor. No obstant això, la sensació que flota en l'ambient és de decrepitud i falta de confiança total en el projecte comandat per Sergio González. Molts adeptes a la filosofia del tècnic li estan perdent la confiança per les reiterades baixades de tensió en el joc de l'equip. Sembla com si els jugadors signessin els mínims exigibles per anar passant de puntetes per la temporada. El seguidor blanc-i-blau viu en aquests moments la síndrome del menú diari. Un plat correcte, a un preu econòmic, que treu la gana, però que més enllà de tenir la panxa plena no deixa res per recordar en la memòria gustativa un cop feta la digestió. Arribats a aquest punt, de vegades, la copeta d'herbes de la casa pot ser el millor remei per elevar la qualitat d'un àpat rutinari. L'Espanyol està en aquest trànsit. La temporada passada la copa va actuar com un trampolí per elevar una campanya regular a una de memorable, ja que es van assolir les semifinals i, de retruc, es van millorar les prestacions de manera exponencial en la lliga. Demà els blanc-i-blaus començaran la seva singladura en el torneig del KO contra el Llevant. La copa ha de ser aquest trago de felicitat per reconciliar-se amb l'entorn i el punt d'inflexió ideal per caminar de manera ferma i trencar amb l'esperit funcionarial.