Opinió

La meta

Els catalans estem vivint en la nostra pell què se sent quan algú afronta el repte de la seva vida: encarar els temuts 42,195 km

Els experts en maratons creixen i es multipliquen i teoritzen més que no pas corren. No sóc de fer maratons, ja tinc una edat, però algunes coses que m'expliquen i llegeixo les entenc des d'aquell dia que vaig completar els meus 5 quilòmetres populars. Arbre plantat.

Entre els teòrics, corredors i filòsofs –llegiu sinó el llibre de Murakami–, hi ha una certa unanimitat a considerar que durant els 42,195 quilòmetres hi ha diverses fases espirituals i físiques a les quals el maratonià és sotmès sense pietat. Però com la marató dels catalans, ja us ho avanço ara, no n'hi ha cap altra. Llegiu, llegiu, corredors professionals, de cap de setmana, puristes del running i cercadors de murs invisibles com es fa una marató de veritat.

El 27-S va començar la fase que els experts en maratons en diuen d'eufòria. Són els primers 15 quilòmetres. Tots vam celebrar de manera entusiasta la victòria sobiranista. Era només en escons, però cap problema, ja ens ho farem. Mentre començàvem a córrer cap a Ítaca com Filípides ho feia cap a Atenes, les cames volaven per l'asfalt català i els nostres pensaments només albiraven una gran R de república.

La segona fase és la de xerrameca amb els companys d'aventura, sobretot quan fas la primera marató. Tertúlia en podem dir. Tots fèiem aquells dies, encara feliços, els nostres pronòstics sobre com anava la cosa. En general fins al quilòmetre 15 regnava l'optimisme, tot i que els que van sortir amb aire de menjar-se el món van començar a afluixar i a veure algun grop al cel.

I va arribar la transició. Després dels 20 primers quilòmetres, o dels fallits debats d'investidura, si voleu, va començar l'etapa de cansament físic i mental. Començàvem a córrer de costat, l'eufòria del principi ja havia passat a millor vida i a qualsevol que s'acostava a dir-te alguna cosa l'engegaves amb la mirada. Els dubtes sobre el nostre destí eren raonables. No estàvem encara ni a la meitat del camí.

La transició, amb tot, no és res al costat del famós i temible mur, el quilòmetre 32, el sector amb què els més experts atemoreixen els més febles fins a límits denunciables. És llavors quan va començar la marató de veritat per al país. Hi vam arribar sent conscients de la duresa d'una cursa de fons, però a partir de llavors ja sentíem sobre els nostres caps i les nostres cames tot el pes del procés (maleïda paraula, maleït Josef K., maleït Kafka). Justament en el mur, quan els polítics es llançaven els plats pels caps i maldaven per defensar la seva puresa independentista, nosaltres ens preguntàvem si realment arribaríem a la meta. Ja no miràvem el camí que havíem fet, sinó el que ens faltava per recórrer. Una eternitat.

Ara estem en la fase de patiment total, entre el quilòmetre 32 i el 42. Estem tan cansats que només desitgem una cosa en aquesta vida: acabar. Tots els pensaments són negatius i allà on el corredor diu no tornaré a fer mai més una marató, nosaltres diem no tornaré a votar mai més. Tortura.

I la fase que falta, és clar, és l'última. L'èxtasi. Passar sota la pancarta. Meta. Ho he fet. Ho hem fet.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)