No parlaré de Kobe Bryant, però sí de què li passarà a l'estrella dels Lakers a les 12 de la nit del 14 d'abril, quan després de jugar contra els Jazz el seu últim partit en l'NBA, en un dia que serà inoblidable, davant la seva afició a l'Staples Center hagi de pensar què farà l'endemà. Alguns diran que amb els diners que té ho tindrà molt fàcil. I uns altres diran que continuarà lligat a l'NBA i als Lakers, i segurament és veritat. Però no sempre això dóna la felicitat. Michael Jordan seria un cas similar i ha intentat fer mil coses que no li han sortit bé...

El que vull fer avui és una reflexió sobre què els passa a molts jugadors –quasi a tots– que han jugat en l'ACB i que han viscut un camí similar sempre difícil de pair. I per què és tan dur? Alguns ho comparen amb quan un es jubila, però no té res a veure. Una persona arriba als 65 anys, però s'ha anat preparant, sap quan arriba i durant 45 anys ha estat treballant sabent-ho. Un basquetbolística professional viu una vida massa intensa, massa privilegiada i massa ben pagada. Segons el jugador, l'ordre d'aquests tres factors varia, però tots, des dels que cobren més fins als que cobren menys, no estan preparats per al final. Perquè encara que tothom sap que una carrera esportiva s'acaba, ningú està preparat quan arriba el moment. Ni ningú vol que arribi. Ningú vol deixar de ser un privilegiat. I el pitjor: ningú els diu com s'han de preparar. Són pocs els casos de jugadors que deixen de jugar i l'endemà tenen alguna cosa o, el més complicat, saben què volen. És per això que parlant amb un centenar d'exjugadors tots coincideixen que el pitjor de retirar-se és què poden fer l'endemà. És per això que en un món, el de l'ACB, en què cada cop hi ha més jugadors que cobren com si d'un treballador de carrer es tractés, cada dia haurien d'estar més preparats pel que vindrà i no pel que han viscut.