Comencem amb l'acció de gràcies, que en la majoria de les interioritats és com començar pel final. “Entrenador del mes. Hauria de ser cos tècnic del mes. #somequip”, piulava dilluns Pedro Martínez, el tècnic del València, a propòsit del reconeixement com a millor entrenador del novembre en l'ACB.

Com a l'octubre, en la lliga o en la competició europea, en el cas dels taronges el resultat ha estat sempre igual, triomfs i triomfs (16-0), i el recordatori de Martínez és exacte. L'entrenador de veritat sap que sense els que l'envolten és ben poca cosa –per no dir res–, i sap que el Senyor va crear el cos tècnic perquè ells, els entrenadors, no reconeixen aquell bloqueig indirecte quan el tenen al davant. Fixem-nos en els Warriors, uns altres que deixa'ls anar en això de guanyar. Steve Kerr n'és l'entrenador, però té l'esquena malmesa i com que amb l'esquena no s'hi juga perquè quan et fa mal l'esquena et fa mal tot és el seu assistent Luke Walton qui dirigeix l'equip i el cos tècnic. Un cos tècnic que és el mateix de la temporada passada, quan van guanyar l'Anell, amb l'únic canvi de Jarron Collins (que ja treballava en l'organització) en el lloc d'Alvin Gentry. I 20-0 i aquí no passa res amb Kerr a casa ajagut com pot al sofà –en l'NBA no sabien a qui nominar tècnic del mes, si a ell o a Walton, un dilema que Pedro Martínez no hauria tingut mai.

Sobre els d'Oakland preguntaven a Xavi Pascual abans de marxar cap a Polònia la setmana passada per enfrontar-se amb l'Stelmet –i guanyar-lo jugant com els Warriors, per cert–. “He tingut la sort, en alguna matinada d'aquestes de no poder dormir molt, de veure'ls i...” Pascual té el seu equip amb 15-2 i amb un títol a la vitrina i hi ha nits que no dorm tant com el cos i el cap demanen. L'entrenador guanya gràcies als que l'envolten, però perd tot sol. Sap que perd sol i tendeix a dormir poc i a rumiar molt, a recollir-se en l'incessant monòleg interior que omple tot aquell buit que un dia algú va encerclar i definir com la solitud de l'entrenador.

Aquella soledat lleial que acusa, però reconforta i que ha posseït Jaume Ponsarnau en les últimes setmanes, la que emergia rere cada irreflexiva i efectiva acció de Rico (1997) i Olaizola (1993) en l'últim quart de l'últim partit del Guipúscoa, ja amb tot perdut. Una solitud que l'acompanyava en la roda de premsa posterior a la vuitena derrota en vuit partits, quan va voler citar Greg Popovic. “Quan res sembla que ajudi vaig on hi ha el picapedrer i el miro martellejar la seva roca, potser unes cent vegades sense que ni tan sols es vegi una esquerda. Malgrat tot, al cop que fa cent u la roca es parteix. Sé que no serà per l'últim cop, sinó a causa de tots els anteriors”, llegia Ponsarnau poques hores abans de ser destituït. En aquest món de serps i tenebres, de la mateixa manera que el Senyor va crear el cos tècnic per fer guanyador l'entrenador, va dotar l'home honrat amb el treball per tal que no deixés mai de martellejar.