Ridícul

El fut­bol és un esport sen­zill: només has de posar tan­tes vol­tes com pugues la pilota en la por­te­ria contrària. No té regles gaire com­ple­xes, tret de la del fora de joc, i cer­ta­ment no reque­reix cap orga­nit­zació fora mida per jugar-lo.

Després tu pots fer mera­ve­lles, és clar. Veure jugar el Barça de la dar­rera dècada, l'Holanda del fut­bol total, el millor jogo bonito bra­si­ler o el Bayern ater­ra­dor de les dar­re­res tem­po­ra­des és pre­sen­ciar una cosa d'un altre món. Com un altre esport. Però tret d'aques­tes mera­ve­lles artísti­ques con­vin­dreu amb mi que el fut­bol pot ser un joc tosc, poc ela­bo­rat, sim­ple. Més emo­tiu que difícil.

L'única sort d'això és que en el fut­bol poques vol­tes pots fer el ridícul. Els por­ters estan espe­ci­al­ment pres­si­o­nats en aquest sen­tit. Els gols més estranys, més insos­pi­tats, cir­cu­len durant anys i allò que se'n diu una can­tada pun­tual et pot per­se­guir durant anys d'una manera cruel, sobre­tot després de l'apa­rició del You­Tube. Però què passa quan la can­tada és orga­nit­za­tiva? Aquesta set­mana n'hem vist una de ben bona. Que­dar eli­mi­nat pel Cadis es podria con­si­de­rar fins i tot un honor. Però que­dar eli­mi­nat perquè has fet jugar un juga­dor que no podia ser al camp, sense que ni ho sàpiguen el juga­dor, ni l'entre­na­dor, ni el cos tècnic, ni el pre­si­dent, ni ningú, la veri­tat és que resulta ridícul en extrem.

L'escena de Cadis, per això, per­du­rarà durant anys. És cert que els segui­dors gadi­tans tenen molta gràcia a l'hora d'inven­tar-se càntics i també ho és que Piqué té el Twit­ter massa fàcil i massa ràpid, però la dis­cussió sobre com pot ser que en una orga­nit­zació tan gran i pode­rosa com és el Madrid ningú no s'ado­nara del que estava pas­sant fins al des­cans i gràcies a l'adver­sari em tem que omplirà pàgines i més pàgines durant anys.

Perquè Déu n'hi do, l'espec­ta­cle…