A Mestalla es va complir la vella màxima que si perdones el rival, ja li pots estar donant una lliçó que, al final, et pots acabar quedant “amb cara de gilipollas”, que deia Luis Aragonés. Entenent que en això del futbol aquestes coses passen, amb el 0-1 i contra aquest València, la victòria no se'ns havia d'escapar mai de la vida. Quina ràbia! Per treure'm el mal gust recupero la imatge d'Emilio Butragueño al Carranza declarant: “El Madrid mai fa el ridícul.” Simultàniament, idèntic qualificatiu era utilitzat pels mitjans de tot el món per definir l'esperpent de Cadis. Això no ho oblidarem mai. La pregunta és: estem assistint al declivi del senyor Pérez Rodríguez (en endavant, PR)? És el crepuscle del Ser Superior? Em resisteixo a creure-ho. Parlem d'un senyor que signa contractes amb governs amb clàusules que li asseguren uns guanys escandalosos, independentment de si el projecte funciona o fracassa. Però, paral·lelament a l'escenificació de la xirigota Txérixev, resulta que les accions d'ACS es desplomen (4-12-2015) i, entre una cosa i una altra, algunes veus connectades amb les esferes de poder a Madrid especulen que al senyor PR se li està apagant l'aura d'intocable. Es palpa neguit i confusió.

L'aparició del president del Madrid l'endemà dels fets del Carranza, pretenent refermar el seu rol d'home infal·lible, que no admet l'error, rememorava Gloria Swanson baixant les escales de la seva mansió a Sunset Boulevard, l'obra mestra de Billy Wilder. “El Madrid no ha comès alineació indeguda”, va dir l'amo volent justificar l'injustificable. Modestament, em va semblar una trista caricatura d'ell mateix. Un fake. No passem per alt tampoc que, després de la humiliació catedralícia del 0-4, es va activar una mena de campanya a l'estil “Salvem el soldat Pérez” (Saving Private Ryan), amb el fiscal desestimant la demanda presentada per uns socis contra els estatuts del club (que perpetuen el senyor FP en la presidència) i amb tot un president del govern, Mariano Rajoy, esbombant el seu madridisme a través de les ones radiofòniques tot jugant a fer de comentarista futbolístic, descartant Messi i Neymar del podi de la Pilota d'Or (“Que gran, don Mariano!”) i amb la gracieta del nen inclosa... En aquest context, analistes coneixedors de les peculiaritats de què i de com es cuina a la villa y corte, assenyalen que les eleccions del 20-D també poden influir, i molt, en la sort o dissort del senyor PR. Per la seva banda, mal que li pesés –i molt–, el jutge únic del comitè de competició no podia resoldre de cap altra manera. Els fets el lligaven de peus i mans. En qualsevol cas, la contundència en l'argumentari per justificar l'eliminació del Madrid que fa servir el jutge Rubio també pot ser indicatiu que alguna cosa pot estar passant. Caldrà estar ben atents. Com també caldrà veure quin serà el dictamen del TAD, un òrgan, no ho oblidem, governamental. L'última bala. Per cert, boníssima l'escena de Miguel Porlán Noguera, Chendo, a la banqueta del Carranza! Ell és el delegat de l'equip, qui hauria de tenir clara la situació de tota la plantilla, que per això és el delegat i que, en el seu cas, cobra més que qualsevol altre col·lega de professió: mentre els aficionats canten “Txérixev no pot jugar!”, Chendo es mira Benítez i li diu: “Canvia Txérixev, per si de cas...” Impagable!