Dilluns a la nit vaig veure el debat a Antena 3 dels candidats a la presidència del govern espanyol. La política en general i les campanyes i els debats en particular em desperten molt interès. Això ve de lluny, ja que em vaig llicenciar en política i periodisme als EUA. És un tema que sempre m'ha fascinat. De fet, pot ser la meravellosa Venus hi té a veure, el vaig analitzar i vaig trobar moltes similituds amb la campanya i el debat que vam viure els barcelonistes fa poc més de sis mesos. En les dues ocasions, vaig tenir les mateixes sensacions.

He trobat, segons el meu criteri, perfils d'actuació molts similars entre els candidats polítics i els candidats a la presidència del Barça. Que quedi clar que no parlo d'ideologies similars entre ells ni tampoc de manera de ser. Començo per dir que el debat de dilluns no va servir gaire. Dubto que ningú canviï el seu parer pel que vam veure. No ens oblidem que els colors i les simpaties són molt difícils de canviar, però és clar que amb la dèbil argumentació que vam sentir de part dels candidats, diria que és quasi impossible. El mateix em va passar en el debat que vam veure a TV3 amb els candidats a la presidència del Barça. En el cas del Barça, vam tenir la sort de comptar amb la presència del president. Encara que també es va saltar algun debat anterior. No em sembla gens desitjable que un candidat o un president no vagi als debats per por que li facin segons quines preguntes. Un president ha de donar la cara i defensar amb argumentacions comprovables la seva gestió o el seu programa. Entenc que a Rajoy li agradi més fer un dinaret amb Bertín, però això està molt lluny del que s'espera d'un president.

Que consti que aquí no estem gaire millor. La senyora Sáenz de Santamaría em va semblar que estava a la defensiva, intentant fer allò del “i tu més”, la qual cosa em va recordar Bartomeu durant la campanya i en alguns moments durant el debat. La sensació era que si no hagués dit res, tampoc s'hauria notat gaire i potser encara li hauria anat millor. Iglesias em va semblar demagog i l'estratègia de “jo sóc un dels vostres” ja no funciona gaire bé. Em recordava a la posada en escena de Benedito, que tenia molt après el discurs, però era massa repetitiu i poc creïble i ni tan sols motivador. Sánchez, amb una bona aparença i amb moviments estudiats de cara a la càmera, em va semblar insuficient. El discurs de “amb nosaltres tot anava millor i no passaven aquestes coses” està lluny del que és desitjable i la bellesa o el somriure ja no són suficients. Una mica el que em va passar amb Laporta, de qui ja sabeu que pensava que podia ser una bona solució, tot i que a l'hora de la veritat es va quedar amb un discurs poc motivador, una mica analògic, potser perquè pensava que el passat i la seva molt bona experiència com a president del Barça ja eren suficient. I per acabar, tenim Rivera, que em va semblar una mica més proactiu, tot i que encara no prou madur. Potser en les pròximes eleccions és una gran opció. Veig bon recorregut en el cas de Rivera, el mateix que em va passar amb el senyor Freixa. Crec que no eren les seves eleccions, però va demostrar habilitat i coneixement del medi.