En les campanyes electorals ja s'ha convertit en tot un clàssic el reguitzell de promeses de cara a la galeria que no s'acaben complint. Es tracta de guanyar vots a qualsevol preu i sense cap contrapartida si no es porta a terme allò promès. Ningú regula o penalitza l'incompliment mes enllà de la pèrdua de credibilitat en futures conteses electorals. L'exclusivitat de les promeses incomplertes no és de la política. L'esport també s'hi apunta. El setembre del 2013, a Buenos Aires, Tòquio va ser designada seu dels Jocs del 2020. Allà es va presentar i votar un projecte que va resultar guanyador i que ara ha patit modificacions. El nou Estadi Nacional, seu de la cerimònia inaugural, de clausura i de l'atletisme, no tindrà res a veure amb el que es va ensenyar a Buenos Aires. El disseny de l'arquitecta britanicoiraniana Zaha Hadid ha estat desestimat pel govern japonès després de les crítiques rebudes per la seva magnitud i excessiu cost. S'ha obert un concurs nou i aquella maqueta d'un estadi en forma de nau especial ha quedat desada en un calaix, això sí amb un cost de 45 milions d'euros llançats. Una decisió que impedirà, a més, que el nou estadi estigui construït perquè s'hi puguin disputar el partit inaugural i la final del mundial de rugbi del 2019. Aquesta setmana també s'ha aprovat el canvi d'escenari de les proves de ciclisme en pista i de BTT. Les de pista es faran al velòdrom ja existent d'Izu, a uns 120 quilòmetres de la capital. I també a Izu, amb el mont Fuji de fons, es disputaran les proves de bicicleta de muntanya. Totes dues havien estat programades al mateix Tòquio. L'argument es que permetrà abaratir el pressupost inicial de la candidatura en 100 milions d'euros. Desvirtuar el projecte inicial per raons de cost pot resultar sensat, però vulnera el procés de selecció. Les promeses incomplertes generen desconfiança en un procés de selecció que sempre ha cohabitat amb l'ombra de la falta d'honradesa.